LA JOIA DE SENTIR-SE VIURE
El guió d?aquell curtmetratge ?El vel de la transparència? del qual eres, Júlia Llauder, la protagonista quasi única, et semblava un monument a la passió. Enric Sadour, el director, t?havia vengut a cercar després de veure una foto teva a l?exposició de Cathy Grunfeld titulada Placebo.
Tota nua, dins un vel de gasa, queies per un penya-segat fet d?edificis en construcció i grues per totes bandes: el topos mallorquí. Des que veieres aquells ulls d?un blau marí d?Enric que et travessaven de fit a fit, entengueres que tenia una forma dolça i segura d?envair-te. Com si el projecte et fes por li digueres que no tenies cap experiència en cine. Havies fet unes peces de Brossa a la universitat dirigida per Toni Artigues quan estudiaves magisteri. I, perquè ella t?ho va demanar insistentment, recitares el Poema inacabat de Ferrater a la festa d?aniversari de Griselda Desmur d?aquest estiu passat.
Ah! També havies rodat un anunci amb uns amics de La Perifèrica per a una campanya d?incitació a la lectura en què feies tots els papers de l?auca. T?ho passares molt bé d?elefant, de gallina, de rateta, de pop i de cavallet de serp. Quan començares a llegir el guió no podies entendre la relació d?aquella al·lota, Llunaia, amb un aset que nomia Homer. Per tot arreu veies orgull i humiliació, crueltat i bestiesa, sensualitat i violència. T?incorporaves el personatge com si entrassis en una pell estrangera de la qual havies d?aprendre les carícies i les urpes, les voluptuositats i els gels. El guió et malmenava i et feia feliç, t?embogia i et duia fins al deliri.
Enric t?havia dit que tu eres una dona que sabia escoltar, que tu eres com una pasta que ell obraria, que ell et duria cap a la drecera desconeguda. Ell t?obriria la gàbia i tu només calia que volassis.
Et passares dues setmanes malalta dins el llit amb el guió com a únic aliment.
Baix per uns marges de Miramar: divertida, salvatge, riallera, cansada, retreta, cantadora, concentrada, fugissera, perduda, opaca, secundària. Tenc quatre mans, dos cervells, trec ulls per la pell, trec branques, trec arrels. Vol sobre el mar i cant: Broderies d?escumes / duu l?Amic a la boca / Alens fondos de gràcia / quan ell em toca. // Retornar per la mar / d?un llarg viatge / Doblegada d?amort / pura i salvatge. Redol sense atur cap per avall dins una acceleració mortal. Cop en sec som una dona que esdevé la mateixa d?una altra manera amb la certesa que tot ha canviat. I som una altra dona que gaudeix plers absents. I som una dona de més enllà que sap sofrir de cada vegada millor.
Et despertaves, Júlia, amb suors fredes com si tinguessis unes febres exòtiques. Hi havia un excès de la paraula, uns diàlegs amb l?ase que t?excedien, que et buidaven, que et deixaven sense forces. Enric et va filmar un d?aquests horabaixes ennigulats, quan la claror ambre de les espelmes et donava l?aspecte d?una orada.
Ella no frueix en la vagina sinó en el cap. La relació amb l?ase és una joia infinita que reneix a través de les teves expressions. Júlia, tu em donaràs els matisos d?una passió impossible en què acaronaràs el buit i clavaràs les urpes al desig insentit, a l?energia d?una il·luminació exacta. Esdevindràs una altra sense deixar de ser tu mateixa. Gràcies a les repeticions, gràcies a les obsessions, gràcies al treball, aconseguiràs que l?ànima de Llunaia brolli, apareixi d?una forma tal que la podrem veure, la podrem tocar.
L?aire vaporitzat al teu voltant, l?arribada renouera de l?ase que baixa, entre oliveres centenàries, pels marges de Miramar, la intensitat que recorr cadascun dels teus porus davall aquells focus que encenen l?hora darrera del dia, l?avidesa de l?encontre, una càmera que et segueix les volutes que formen els pensaments que surten de les teves profunditats damunt la pell dolça, el flou d?aquella forma de contar l?incomptable: Decaure la bellesa.
El curtmetratge no es va poder acabar per defunció de la protagonista. L?ase no mor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un xiquet li diu á son pare:
vull anar a la fira a vore el circo.
Son pare li contesta:
fill qui vullga voret què vinga a casa.
Ara fa mesura.
Un home fa el seu pes, no sempre, sinó de vegades, A cops basta ser un ploma, per etzibar una singlada verbal a Lopeix a on Pomaret.
Com a la boxa, a les lletres hi han rivals de paper d’estany, xixisbeus que es creuen xxl super, i són una transparència, l’adversari inxistent.
en els teus textos del blog, no és qüestió de llargària sinó de sabor, cal que en acabar de llegir una rajotela de les teves, sentir als llavis la densitat i el regalim del tel de la llet de cabra o vaca jove, sense cap bull, ni pasteuritzar, tota la blanca plena de brossat. Això, és un glop sencer, ple, sabròs, que no embafi.
Au
Ves per on: l’ase aquest no mor, però la paret del relat hi té l’esquena, d’ase, la qual cosa permet xafardejar per les tanques dels personatges i, al mateix temps, et deixa entrar dins ella per entre les pedres/lletres, com els dragons. T’hi sent xuclat, a aquesta penetració, per l’esplendor expressiva (tan agomboladora com aviant i aviciadora) i per la consistència de la història (a prova d’esputs, d’estupidesa i de borinor dels borinots que ennuvolen el seny de la comuna). Per això ens calen més que mai escriptures així: per no caure en les xarxes de la gautamauleria, del xaronisme o de la imbecil·litat sota la que s’hi agombola la dolenteria més extrema.
Escrivint així hom es convenç que només ens podem atansar a la llibertat a través de la bellesa de l’escriptura. Segueixi delitant-nos així, senyor Mesquida. És un prec.
Ves per on: l’ase aquest no mor, però la paret del relat hi té l’esquena, d’ase, la qual cosa permet xafardejar per les tanques dels personatges i, al mateix temps, et deixa entrar dins ella per entre les pedres/lletres, com els dragons. T’hi sent xuclat, a aquesta penetració, per l’esplendor expressiva (tan agomboladora com aviant i aviciadora) i per la consistència de la història (a prova d’esputs, d’estupidesa i de borinor dels borinots que ennuvolen el seny de la comuna). Per això ens calen més que mai escriptures així: per no caure en les xarxes de la gautamauleria, del xaronisme o de la imbecil·litat sota la que s’hi agombola la dolenteria més extrema.