COM SI FOS UNA RECERCA MORAL
Non pas donc un théâtre, une scène d’écriture, mais des scènes plurielles et éclatées, contradictoires et simultanées, la multiplicité des espaces…Évelyne Grossman
L?horabaixa era llostre, amb poca claror de dia, i tu, Teresa Llodrà, davant el mirall il·luminat per tres focus halògens, et posaves les pintures de guerra, perquè era la darrera nit de l?any 2006 i havies quedat amb el teu amant, Fèlix Bardés, aquest pintor de paisatges imaginaris que, des de feia un any, t?adorava, per anar a sopar en un restaurantet petit i perdut d?un poble secret.
No eres gens aficionada a aquestes celebracions nadalenques i en menjares un fum els set anys de casada amb l?advocat Miquel Trabadella. Tota la força de la tradició illenca s?expressava en el ritual canònic del pares de Miquel: el notari Trabadella i donya Elionor de Verí omplien el casal d?ambient: per sobre les neules retallades que penjaven del sostre dels dos aiguavessos amb bolles daurades entre branques d?avet, al centre de la decoració, l?únic que t?enrotllava era un betlem grandiós i antic amb muntanyes gebrades, corrents d?aigua amb rentadores, planes d?ametllerars amb pastors i ramats, casetes de foravila amb corrals plens d?aviram, el castell terrible del rei Herodes, un grup de pastors amb l?àngel anunciador i enmig d?aquell paisatge, que s?assemblava molt al de Mallorca, la cova de suro gegantina coberta de barbeta amb una gran estrella amb cua on hi havia tots els protagonistes de la festa. Mentre et feies córrer unes ombres liloses damunt els ulls d?un verd d?alga rememoraves l?esclavatge d?aquelles festes: sopar familiar la nit de nadal, anar a matines, xocolata amb ensaïmades a continuació. I el dinar familiar amb els quatre plats i tot aquell enfiloll de dolços, coques i torrons; i la segona festa amb el mateix repertori, etc.
No, no i no! T?estimaves més no recordar les bregues i els morros que li feies a Miquel perquè no fos el fill model, pubill, d?un pares conservadors. Buf! Ho has deixat tot enrera fa dos anys. Has passat aquell desert de depressió i clausura que et durà més de nou mesos i, després, per l?afició a les exposicions, la troballa d?aquest Fèlix, que tot ho veu en colors i que ara toca el timbre com un condemnant. Quan ja havíeu menjat i begut com a reis en un racó d?un restaurantet de Caimari, quan ja t?havia donat dotze besades enlloc de dotze grans de raïm, quan demanàreu el compte, ell et digué que estava convidat a Can Viusamor, uns col·leccionistes seus riquíssims, Helena Debla i Carles Rovira, que feien un ball fins a la sortida del sol.
L?arribada fou fastuosa, la vil·la de la urbanització Son Vidauba dominava tota la badia de Palma i arreu s?encenien focs artificials, coets, explosions de llum. Una orquestra amb un cantant melòdic franksinatresc posava una banda sonora amable i aquelles parets on veies, Teresa, algunes de les millors obres del teu amant, et reconfortaven. No havies entrat mai amb gaire bon peu dins els anys nous. Per això, mentre arrossegaves els talons d?agulla aferrada a un Fèlix que trobava els ritmes exactes del What now, my love que brodava el cantant, tingueres una girada forta de ventre quan veieres que apareixia Miquel amb una al·lota rossa de bracet. Primer de tot, Teresa, no digueres res a Fèlix i intentares tranquil·litzar-te. Emperò els esdeveniments començaren a precipitar-se sense que tu poguessis controlar-los, com si baixassis per un ràpids d?un riu muntanyenc en una fràgil barqueta.
En acabar el ball Helena us presentava com si fóssiu desconeguts. Ella nomia Àngela Ros i era mestra de nins petits. Això et va fer una certa gràcia que dissimulares. Feia molta d?estona que no havies vist Miquel: miraves aquell to d?albercoc de sa pell i l?entonació seductora de la veu. Eren les dues coses que t?havien enamorat. Àngela i Fèlix no mostraren cap sorpresa quan Miquel et va convidar a ballar el My Way. I en acabar anàreu a una terrassa i veieres palmeres de colors mentre ell et besava i rebesava. Partíreu de Can Viusamor com dos bandolers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O algun o tots els anys millor que cap d’any?.
Inventem paraules; pastem i fenyem de bell nou i amb tota intenció les més copromeses; enjogassem la resta que tenim a mà i als diccionaris per tal de rompre el tou a aquesta realitat brutal i embrutidora. I servem els que d’això en fan històries bielmesquidament fiançades, prènsils, clarents. Ens hi va el sentit i la ment.
M’interessa saber quin és el paratge que acompanya l’obra d’art de les vostres lletres.
Estorba.