11 d'abril de 2007
Sense categoria
3 comentaris

RECORD D’ORIOL DE BOLÓS I CAPDEVILA, MESTRE DE LA BOTÀNICA.

 IN MEMORIAM. Caminava a prop d’un camp en què l’ordi creixia amb una verdor tendral tota constel·lada d’espasetes liles i algunes clapes petites de margalides grogues. He pensat en ell. M’ensenyà tota la botànica que sé i tota la que he oblidat. He pensat en ell: Oriol de Bolós i Capdevila, el meu catedràtic de fitografia i ecologia vegetal a la Universitat de Barcelona els cursos 1964-1965 i 1965-1966. Tenia devuit anys, estudiava Biològiques i anava a les seves classes amb molta d’alegria. Des del primer dia em va caure molt bé la qual cosa fou una excepció de la regla: la majoria de catedràtics eren uns dictadors insuportables o no els coneixíem en tot el curs perquè enviaven un professor ajudant. L’aula de botànica es trobava en el segon pis a l’esquerra, si miraves cap al Tibidabo, del pati de ciències de l’estimat, viscudíssim, edifici de la plaça Universitat. Record el professor Bolós com si fos ara: aquell cap gros, amb uns ulls molt vius rera les ulleres quadrades i amb un cabells llisos, rebels i cap endarrera, sobre un cos petit. Sempre tenia un somriure de benevolència quan explicava, quan ensenyava, quan ens feia entrar dins la Flora dels Països Catalans, el seu tema d’estudi i de recerca tot al llarg de la seva vida. Ens ho passàvem tan bé en la seva costura que quan acabàvem record que alguns companys quedàvem, entre ells Joan Manuel Serrat, i cantàvem o conspiràvem (en aquells anys fundàrem el Sindicat Democràtic d?estudiants de la Universitat de Barcelona). En Manel, nom d’amic del Serrat, solia dur la guitarra i ens feia cinc cèntims de les seves darreres composicions. Record que allà vaig sentir per primera vegada La tieta i El mocador. Quin guster passàvem al laboratori quan, amb uns herbaris que per a mi eren com a quadres, ens ensenyava les característiques de les plantes i la seva catalogació. Quan vaig investigar sobre aquell home admirable em digueren que provenia de l’escola de Pius Font i Quer. Ho vaig entendre tot. I tampoc no oblidaré mai les excursions en què ens feia conjugar la sistemàtica floral amb la zoologia i la geologia en un tot u mediambiental.
                &&&
EL CATALÀ D?ORIOL DE BOLÓS ERA MODÈLIC, CANÒNIC, PERFECTE. I tot ho feia en un català científic ric i planer que en aquells temps de franquisme, amb els grisos dins els patis universitaris i la grisor social arreu, era tot un prodigi. En aquells dos anys que el vaig tenir de professor no sabia que de del 1964 fou membre de la secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Actualment n’era el membre més antic. Ens ha deixat més de dos-centes publicacions i la científica i divulgativa Flora dels Països Catalans, escrita amb col·laboració amb el seu ajudant Josep Vigo, que fou publicada per l’Institut d’Estudis Catalans. També em vénen al cap les anades a l’Institut Botànic de Barcelona ?del qual mestre Bolós en fou director entre 1965 i 1984? devers Montjuïc, per estudiar plantes que necessitava pels meus exàmens. Em va posar dos notables. Era un mestre savi i just. Sempre ens ajudà i ens donà suport en les nostres lluites clandestines contra la dictadura franquista.  Defensor apassionat de la natura fou en aquest sentit un lluitador fort dins el terreny social. Record que, del 1972 al 1979, quan jo era coordinador de biologia de l’Enciclopèdia Catalana l’anava a veure perquè m’assessoràs en les entrades, les paraules, que calia que sortissin a la magna obra. Quin guster fer feina amb ell! I, seguint una tradició molt catalana, els seus textos eren tan perfectes, tan ben redactats, tan estrictes, que mai no vaig haver de tocar ni una coma. Com a recordatori de la seva lluita explicaré només una feta: als començament dels anys setanta es va oposar a la instal·lació d’un abocador de fems al massís de Garraf. Això va fer que l’apartassin de la comissió tècnica de l’Ajuntament de Barcelona que assessorava el tema. No callava davant la destrucció i la injustícia. Fou un mestre savi, engrescador i, sobretot, bo. El conservaré viu dins la memòria com un dels meus fars contra la barbàrie.

  1. “alguns companys quedàvem, entre ells Joan Manuel Serrat, i cantàvem o conspiràvem”.

    mesquida songs—-retirat en Llach, tu fent d’alter ego de maria del mar bonet i de doble de guillem d’efak, ja es sabia que en realitat tu eres una altra/veu…un rapsoda, un solista. ve de lluny,idò.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!