Ens agradi o no, per molt sedentaris que creguem esser, només som nómades.
Dir els núvols, els meravellosos núvols, que ara mateix fan ombra a l’ordinador: escriptures voladores com les que dansa un estol d’ocells cercadors.
Speak Memory!, aquest títol de Nabokov informarà el text que he de fer el dijous tretze de desembre a les 19.30 a la Fundació Godia (C/ València 284, principal) de Barcelona, on hi ha una curiosa, rica i generosa exposició titulada Barceló a les col·leccions privades de Barcelona, comissariada per l’amic, poeta i director de l’Irish Museum de Modern Art de Dublí, Enrique Jucosa.
TOTS ELS LECTORS HI ESTAU CONVIDATS!!!
El títol: Un escriptor parla d’un pintor: Biel Mesquida parla de Miquel Barceló. Potser un títol millor, més exacte, seria: Un escriptor parla d’un pintor: Biel Mesquida escriu i parla sobre Miquel Barceló. Perquè l’escriptor ver és alguna cosa més que un improvisador oral, un contador de cor, un confabulatore nocturni com els vells que explicaven històries de les mil i una nits a les places de Bagdad o El Caire, tant se val. Emperò, alhora, i aquí hi ha un cert oxímoron, l’escriptor, també, tan bé, duu dedins, en els gens que estotgen la memòria dels avantpassats, un contador, un rondaller, un contacontes, un individu que diu en veu alta de cor, de memòria o d’imaginació, tant se val, emperò fent servir l’aparell fonador, les cordes vocals, els conductes entapissats de cèl·lules lubrificades d la laringi, la cúpula del paladar, la murada de les dents i la calidesa de les galtes, els misteris de les fossses nassals, els conductes laberíntics de l’oïda, aquest múscul que es mou en totes direccions de la llengua, la molsor dels llavis, sí, fent servir tot això conta i canta en aquest contar. Per això les meves NOTES DEL RE-COR-D SOBRE MIQUEL BARCELÓ tindran dues formes d’expressió: per un cantó llegiré un text de textos i per l’altre improvisaré sobre imatges, paraules, frases agafades al vol, etc. Amb aquest joc de formes potser podré treure algunes espires que il·luminin un instant, que facin ombres, sobretot, sobre tot, al pintor i de rebot a l’escriptor i permetin als oïdors albirar paisatges humans invists des de miradors privilegiats.
No sé si som massa ambiciós en els meus projectes. I al final la meva obra seria una col·lecció de projectes a punt de fer.
Què va veure el nin d’uè Barceló quan va obrir els ulls per primera vegada a la Terra? Tots els universos impossibles, totes les clarors inimaginables, tota la vida invisible.
Això és el primer que vaig veure quan el vaig conèixer: aquells ulls, aquells ulls que et miraven de fit a a fit, que fitaven, que fitoraven, que travessaven, que irradiaven, que no s’aturaven de llançar guspires: dos volcans que el cervell feia servir per explorar, per inventar, per crear, per veure allò que no ha vist ningú mai. La boca, les orelles, la pell, el sexe, el tacte, l’espinada, el cervell, tot, tot condensat en aquells ulls que hi veien nit i dia amb electricitats i làsers i instruments futurs de opensament i percepció fets u.
Ulls com dues llunes negres de Picasso, Ulls de celclar fulgurants de Miró, Ulls salars i ocres de Tàpies: això vaig pensar: aquest al·lot té uns ulls que pintaran bellesa, idees, sentits, els Móns. I ens férem amics.
L’Ull pinta. Descobrir l’amic: Quan en Miquel em va mostrar les seves primeres obres vaig saber que era un pensador. Hi ha moltes hores d’enrevoltar la idea per fer aquella idea material convertida en obra d’art. Hi ha moltes d’hores d’assajar tecnés, d’aprendre els oficis, de dominar la matèria amb intel·ligència en les capsetes de Cadaverina , en les altres mil i una capsetes de tot i molt, en els projectes dibuixats de pigmentar una cala, en aquella pràctica de la poesia viva i bategant. L’Ull pinta poesia des d’un bell principi. Aquell cos era tot ulls que havien nat per trobar-se amb el cel i amb el mar i amb la terra, el celmarterra dins els ulls del veure-hi. Els ulls que pèr un no-res s’apaguen, per un no-res es tanquen, per un no-res són enterrats. La fragilitat dels ulls era la potència de Barceló des del principi. L’ull llegeix Llull. Vaig saber que Miquel era un bon lector.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!