Plagueta de Bord

La meva matèria són els ossos, la sang, els nervis, és a dir la solidesa, el desig i la follia. I en el cas d’un escriptor la solitud.
Però hi ha un plus que he après però que ja sabia: la vulnerabilitat.
Les persones que estim amb un dit em poden destruir.
&&&
Escolt Chet Baker sense repòs.

[Foto Edward Steichen, 1904]
Text making off del Quadern postoperatori per publicar al suplement de cultura «Bellver» del Diario de Mallorca.
@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

IMPRESSIONS POSTCLÍNIQUES

DESPRÉS DE LA
TIROIDECTOMIA. La destrucció ha estat la meva Beatriu.
Stéphane Mallarmé
El cronista és impudorós. Ja ho saps, Lector dels dos sexes de l’esperit, i per
això et contarà algunes impressions postclíniques, la lliçó de vida que ha
rebut i que d’alguna manera vol testimoniar.
&&&
Em duen al quiròfan entre infermers vestits amb blancs i verds clars i neons al
sostre. A la sala d’anestèsia hi ha una animació inusitada. Sembla un mercat persa.
Es parla de tot. Recit poemes fluixet. Voldria adormir-me amb un poema entre
els llavis i despertar-me amb la continuació del poema en el punt on l’havia
deixat. No ho vaig aconseguir. Vaig perdre la noció de tot abans de saber que
la perdia, abans de témer-me’n.
&&&
L’aterratge després de la tiroidectomia va ser un primer pla de la cara amable
del doctor X —gràcies per les dues hores i busques de feina a ell i el seu
equip!— que em deia que tot havia anat molt bé. Després una sensació de mal
arreu: els ulls entelats que em rajaven, una màscara d’oxigen, una malada a l’esquena,
el cap ple de bonys com clavat amb goma a la llitera, el coll magníficament tallat,
les cames lleugeres. Estava en un altre mercat de reanimació amb moltes
d’altres lliteres amb cossos que no podia veure. No hi havia ningú que em
digués res. M’hauria agradat trobar una mà amiga de qualsevol desconegut, una
veu amiga de qualsevol portalliteres, un norai on aferrar-me. Sentia que deien:
mou les cames. I jo movia les cames. I després em temia que no era a mi a qui
ho deien. Reia per dedins. Com quan algú et saluda d’enfora i tu respons a la
salutació i després t’adones que la salutació no era per a tu, que saludaven algú
altre que era al teu costat. Però allà, tan malfet, tan atrotinat, només podia
riure per dedins sense cap sensació de ridícul. Era un cos que tornava com en
una pel·lícula de Hitchcock: De entre los
muertos. Vértigo. I pensava en Kim Novak, que també està malaltona.

&&&
Però no vull oblidar el roserar que dominava des de l’habitació. Calia enfocar
perquè hi havia poques roses. Unes de color de crepuscles, unes de color de
sang viva, unes de color de rosa. I deia, fluixet, perquè la gola em feia mal,
i enviar saliva em feia mal, i beure em feia mal, i pensar em feia mal. I deia
un poema de William Blake: «Oh, Rosa, estàs malalta / i el cuc
invisible / que vola a nit, / a la udolant tempesta. / Ha trobat el teu llit / de
purpuri delit, / i el seu secret / i fosc amor / la teva vida destrueix.» I em sentia un poc més bé.

&&&

Arribaren
les fulles d’aquell vermell tan especial, entre l’ocre i el call de la terra,
fulles roges amb tocs de taronja i de groc fosc, de mangre i d’or antic.
Arribaren en un somieig les fulles del caminal dels caquiers de Telloc amb
totes aquelles coloracions tardorals que es feien a poc a poc, que es
congriaven lentíssimes, molt enfora de la meva visió. Arribaren les fulles
porpres dels caquiers, que són el meu calendari d’aquests temps d’hibernació,
fins a la petita cambra de l’hospital en un vol d’ales angèliques de
sebel·lins.
Arribaren les fulles vermelloses dels caquiers amb el refilar condensadíssim
dels sebel·lins del capaltard de les meves passejades i m’espirejaren els ulls
una bona estona fins que caminois d’aigua-sal feren torrenteres tendres per la
fesomia del somni. He meditat molt en el fracàs, he viscut un fracàs cert d’una
glàndula estimada, d’un elixir vital que m’han tret. Ara, quan ja som a casa,
he vist que els caquiers m’enyoraven i les fulles m’esperaven; esperaven per
vestir-se de tardor sencera que arribàs, que, de viu en viu, pogués amarar-me
de la seva metamorfosi radiant i amb elles molt a prop poder recordar la
majestat dels grans boscos del Quebec i amb ells la claror diamantina plena de
pigments i entonacions de tots els colors tardorals que són una de les meves deus
de vida.

&&&

Massa cel en aquest quadern
postoperatori, massa roses, massa fulles d’or roig dels caquiers, massa repoliment
estètic, massa tranquil·litat, massa maquillatge. I el dolor impossible de
tapar amb els analgèsics? I els miradors nous sobre la vida anterior? I el
marro? Com pot ser que una castració d’una glàndula com la tiroide deixi aquest
acordió d’imatges, d’idees i de fets ensucrats, heidiescs, la, la la? És ver.
No és bo de fer contar les estripades. Aprofit qualsevol nuvolet meravellós per
amagar la sang que raja cap a defora (i per dedins?) o aquell desig (ben
conscient) de ser sol, de dur-ho sol, d’entotsolar-me a fons, aquelles ganes
rabioses de cremar el llit, la cambra, les paraules. Les ganes de tallar totes
les connexions (no vaig rebre cap visita per voluntat pròpia), els telèfons,
els cables mentals amb els altres, la insuportabilitat del món dels humans supurant
amb la ferida, amb aquells dos forats a cada banda de la ferida, dues fonts
ufanes de la ferida, d’on sortia un líquid vermellós —sang i humors corporis i
vés a saber quines dolenties— que unes infermeres em buidaven quan estaven
plenes aquelles ampolletes de plàstic. I que semblaven dues monyes de Pippi
Calzaslargas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!