Plagueta de Bord

Bon vespre a tots els poblers dels dos sexes de l?esperit, poblers de soca-rel o poblers arribats de mar enllà; bon vespre batle i regidors d?aquest Ajuntament nou de trinca del qual esperam que pugui convertir sa Pobla en un àmbit de convivència saludable on cerqueu la joia personal dels poblers amb amor i generositat; bon vespre bona gent de tota Mallorca, de les Balears, d?Europa i del Món que heu vengut a sa Pobla per celebrar i per gaudir amb les festes de Santa Margalida i Sant Jaume; bon vespre bona gent festera amadora de la gatzara i el trui; bon vespre gent bona que estimau aquest indret únic en el món: Sa Pobla i els seus ciutadans, cases, terres, cels i paisatges. Abans de res, amb mots perfumats d?alegria de la fonda, us diré que he acceptat aquesta feina d?obridor d?ampit en ample de les portes de les festes pobleres d?estiu, aquest gust de ser cridador, incitador, estimulador i catalitzador de la passió festera, com una joia, un honor i una responsabilitat. I, sobretot, perquè acabam d?encetar, en les darreres eleccions autonòmiques i municipals, una nova època per al poble de les Balears amb aires de regeneració, de renovació i d?estimar el personal. Ser pregoner d?un govern municipal progressista de sa Pobla m?ompl d?una satisfacció ben sincera i democràtica. Ser pregoner de sa Pobla em fa sapoblar, fer del poble una acció. Anau vius, sapoblaré sempre seguit des d?ara. Ser pregoner de les festes pobleres d?estiu dins la gran festassa política del centreesquerra que comanda a les Illes Balears m?ompl d?una eufòria de no dir. Perquè sempre he pensat que el poder total, el de les majories absolutes, no és bo. El poder s?ha de practicar, com deien els vells mestres savis grecoromans, en precari. D?aquesta manera és sa, noble i, sobretot, humà. El que comanda té contrapesos, crítiques i altres cervells que ha de tenir en compte. Malgrat que fa trenta-dos anys que va morir el dictador i entràrem en el procés inacabable de la democràcia, encara hi ha molta d?ignorància cínica, sobretot, en els partits prepotents que no volen entendre que encara que siguin els més votats poden tenir un nombre insuficient d?escons a l?hora de formar govern. Així de senzilla i noble és la democràcia. En aquest sentit la unió d?uns partits amb interessos semblants per formar un govern plural em sembla modèlica. I habitam en l?inici d?una festa social perquè això vol dir que els nostres polítics municipals, insulars i autonòmics, estimen el mediambient, el patrimoni, la identitat, la història, en una paraula, la cultura, i ja no adoren el vedell d?or dels euros guanyats ràpidament i costi el que costi, sense mirar prim allò que esclafen, allò que encimenten i allò que fan malbé. Els nous polítics de centreesquerra saben que la paraula és memòria, que la paraula és combat, que la paraula és saviesa. I amb la memòria, el combat i la saviesa podrem enfrontar-nos a totes les formes de destrucció i corrupció que són, com el dimonis, i aquí, a sa Pobla, ho sabeu molt bé, una legió de legions que ataca de i per totes parts i quan menys ho esperes. Els nous polítics de centreesquerra saben que la política és un subconjunt de la cultura i per això ajudaran amb totes les forces a alimentar la gent amb cultura de la bona. A les nostres Illes Balears fou el rei En Jaume que ens va dur el 1229 dins la seva conquesta la llengua catalana i amb ella una forma de veure i viure el món. Els 48,53 quilòmetres quadrats de sa Pobla, aquesta planura, travessada de venes d?aigua, a 36 metres sobre el nivell del mar, feta d?al·luvions quaternaris portats pels torrents de Sant Miquel i d?Aumadrà, estan amarats de cultura: cultura talaiòtica (Claper gros, Paret des Moros, Es Vilar, Son Cebrià, etc.); cultura romana amb l?aqüeducte del Molinàs i les monedes de Crestatx; cultura àrab amb l?alqueria d?Huialfàs aquí mateix i cultura catalana amb Jaume I. I, tatxín-tatxín!, cultura fundadora amb Jaume II quan l?any 1300 aquest rei bondadós i savi declara vila aquella petita alqueria i atorga concessions i privilegis als seus pobladors: als poblers, a sa Pobla. Totes aquestes cultures cal que sien reconegudes i salvades de la desaparició. L?Ajuntament de sa Pobla tendrà molt d?esment al patrimoni viu i vital: les restes arqueològiques, el palau de la natura feta cultura agrícola per segles de treball del foravila pobler amb sínies, molins, casetes, casetons i possessions, el palau de la quadrícula de les cases, els carrers i les places del poble amb tot d?edificis singulars i museus magnífics (d?Art Contemporani, de la Jugueta, de Sant Antoni i el Dimoni), purs béns i benestars culturals, amb els seus arbres, amb el seu aire i sobretot, sobre tot, amb els seus habitants, patrimoni vivíssim, bategant, treballador i fester d?aquest paisatge ?amb els mil i un problemes de treball, d?aigua, de renous, de fems, d?aparcament, de clavegueram, etc.? que cal que, amb l?esforç dels habitadors i l?esforç municipal, puguin viure (atenció, he dit viure en lletres grosses) en un poble hospitalari, saludable, que dóna salut. I un altre patrimoni viu i vital és la llengua pròpia, el català, que parlam, llegim, escoltam, vivim quotidianament i que sembla que té vida a voler. Cal recordar una veritat senzilla i molt coneguda que, per la seva pròpia evidència, s?oblida molt: una llengua petita com la catalana i que ha sofert, i sofreix, cal tampoc no oblidar-ho, moltes minoritzacions i fragmentacions dins aquest món mundial i amb una forta pressió de l?espanyol, és un bé fràgil, molt fràgil, davant els potent mitjans de comunicació forasters, especialment els àudiovisuals. Per mor d?això les polítiques culturals del municipi, de l?illa o de l?autonomia, l?han de tractar amb amor i cura, l?han de discriminar amb totes les positivitats d?allò propi i l?han d?incentivar en territoris tan diversos i essencials com l?educació, la televisió i la vida diària dels ciutadans. Qui deia que per cada paraula que es perd és un pam moral que reculam?

Un músic de jazz(i a sa Pobla hi ha un magnífic Festival de Jazz, cal subratllar-ho com a fet de cultura), un mestre, m?ho contà ahir l?amic Emili Manzano, va recomanar als seus deixebles: fes-ho senzill i que sigui viu. També m?ho recomanaren amb d?altres paraules dos bons poblers, Alexandre Ballester i Nofre Pons. Emperò em basta sentir la música de les xeremies, el flabiol i el tamboret per tenir com en Joan Regalat una pujada d?adrenalina, amb les cames tremolant de ganes de córrer i el cor a punt per vèncer. I cridar l?ajuda de Joan Payeras, Biel Coremet, Biel Bergas, Nofre i Joan Pons, corresponsals de poble, amables sense caure en el servilisme, educats sense renunciar a escriure una veritat molesta que, com deia un d?ells, s?ha trobat amb empreses immobiliàries, constructores amb pocs escrúpols, venedors de mantes tan espesses que no permeten l?aire renovador, intel·lectuals amb nòmina ajuntamental, funcionaris que dins el seu full de mèrits consignen haver-se colgat amb un representant del poder, regidors omniscients. I amb les armes de l?escriptura han ajudat a escriure la història de veres del poble. Aquests franctiradors amb les úniques municions de la paraula són els meus antiherois quotidians i ells m?empenyen a continuar dins aquest escrit d?invitació a la festa. Sí, aquesta és la missió que m?ha encomanat el batle Joan Comes i Reus, dir a tots els poblers i a tots els forans que sa Pobla atreu, que avui comencen les festes de Santa Margalida i Sant Jaume. Si ara fóssim prepotents i cursis hi hauria una pantalla allà on apareixerien powerpointades cadascuna de les pàgines del Programa de Festes amb les corregudes de joies, les berbenes clàssiques, digeeres i poproqueres, la conferència, el recital de poesia, la cursa de cavalls i la ciclista, les cantades, el ball de bot, el cinema i tot un conjunt d?espectacles diversos i entretinguts que acabaran en un fi de festa entendridor i clàssic: un castell de focs d?artifici. Basta que agafeu un programa en paper i trobareu fil per randa cadascuna de les fetes. Vull destacar unes paraules del batle Comes que són tot un manifest: «Sens dubte comença una nova època a sa Pobla. El meu equip de govern i jo mateix no escatimarem esforços ni il·lusions per aconseguir per a cada ciutadà i per a tots en general una vida millor, més humana i més responsable. El compromís, irrenunciable, per assolir els més alts nivells de benestar per als conciutadans, és l?impuls que guia i guiarà les nostres accions del govern municipal. Volem, com vosaltres mateixos, una sa Pobla mesurada i tranquil·la. Una població modèlica dins els paràmetres d?una modernitat respectuosa amb l?entorn urbà i el medi ambient.» Tota una declaració, tot un compromís del govern municipal que aturarà el boom salvatge de la construcció i que començarà un ver canvi. Si sou viatgers de la Internet, aquesta Salutació del batle i el programa fester també el trobareu a webs tan diverses com la de l?Ajuntament i La Penya Sa Pobla. Ah! A La Penya Sa Pobla hi ha molta marxa singular d?aquí, ben coenta, ben crítica, ben poblera, que reflecteix aquesta vida, videta riallera de la bona, que forma els nuclis energètics, els creadors. Uns altres renovadors de l?aire vell, pudent i corcat, són l?Associació de Joves Pinyol Vermell, jovent que escriu, que s?apunta al Salvem Mallorca, que criden No oblidem la nostra història mentre vindiquen poblers il·lustres, que van per lliure i no volen ensumar cap grup de poder (especialment constructors), posseixen el dret a somniar i creure fins i tot en la participació ciutadana, iconoclastes, fatxendes, trencadors d?inèrcies històriques, van tatuats, calçons damunt els ronyons i guixa amb pírcing a l?aire. Vos publicit, Pinyolvermellers tots, perquè sou llevadura de vida i sal de la terra. No amolleu!
Els paisatges es miren i després es veuen molt a poc a poc. Crec que no us queda cap dubte que aquest pregoner escriu, diu, des del primer mot del pregó, allò que els romans deien ad hominem, en primera persona, i donant la veu i la cara. Emperò ara seré un poc més descarat i intentaré donar-vos les primeres imatges personals de sa Pobla, el coneixement llunyà i íntim de la meva sa Pobla de la infantesa. Això era i no era un nin que vivia arreu dels Països Catalans, del País Català, i que n?estimava amb deliri tots els dialectes. Sé que no dic cap mentida. Enconat amb el dialecte mallorquí dels pares i el valencià d?aquell llogueret on vaig néixer, el Mas d?en Sales de Castelló de la Plana, totes les diferents músiques de la llengua catalana em bressolaven. També passàrem uns cursos a Ciutadella (els meus pares eren mestres d?escola), després una llarga estada al Manacor de la meva adolescència i, finalment, la Barcelona dels meus estudis i treballs. En un franquisme en fase final sé que tenia una consciència de la llengua que era com un sentiment innat, un saber secret. Per què dic això? Perquè el Bielet viatger anava, molt contades vegades, a Can Borreó de Búger, molí de la padrina materna. Sí, per la branca materna vaig tenir un mirador extraodinari de sa Pobla: el poble de Búger i els seus turons. A es Coster la meva padrina tenia una parell de quartons tan ben situats que, dins el bosc d?alzines que els poblaven, em vaig passar molt de temps mirant aquell paisatge. Al principi record que no donava nom a cap cosa. Potser el primer que vaig aprendre fou que aquella badia entre els caps Pinar i Farrutx era la d?Alcúdia. El poble d?Alcúdia sempre m?havia agradat per les muralles i els romans. L?Albufera, aquell llac gegantí separat del mar, també m?havia impressionat: quan passàvem amb el cotxe i vèiem aigua als dos costats em semblava vertiginós. Els altres pobles eren taques damunt aquella botànica tan verda, tan quadriculada. No puc assegurar qui em mostrà els primers horts. Només record que em digueren que allà, als camps de sa Pobla, es conreaven patates que enviaven a Anglaterra, la Royal-Kidney (això em va fer ballar el cap). I cacauets, afegí algú. Aquells cacauets els he somniat moltes de vegades. De sa Pobla m?encalenteixen tot d?una els foguerons i les festes de Sant Antoni que acolliren les meva activitat festera, ben marxosa, durant molts anys. Na Maria, en Joan i en Pep en són testimonis. He menjat molta d?espinagada d?anguila ben coenta i animat per bons vins he cantat ximbombades inventades o apreses de l?avior. Ara, sense ximbomba i un poc nerviós, en diré una de les primeres que em quedaren dins el cap. Aquesta dona vella és per a mi una Balanguera poblera, sagrada, ancestral, mítica i immortal. Quasi una deva.

Una dona veia, veia,
Que filava sense llum,
Es pensava filar lli
I es filava es pèl des cul.

Trobau que he sapoblat bé? Sapoblar seria també un verb que voldria que sa Pobla fos un poble que fes olor de fum de foganya i no de gasoil, un poble en què al matí cantassin els galls i no la màquina agranadora que tanmateix deixa els carrers bruts, un poble amb botigues i no amb grans superfícies, un poble sense aquest bosc de grues, perquè les obres no s?acaben mai, i amb un bosc d?arbres, un poble on es regassin les carreres el matí i es prengués la fresca el vespre, un poble en què els pagesos escampassin els fems i els regassin per evitar pudors, emperò que si fa un poc de pudor d?adob és típica, un poble cívic, acollidor d?immigrants, amador dels seus vells, respectuós amb totes les formes de vida i guardador de la memòria històrica. I sapoblaré també recordant un lligam del mestre de poetes, Joan Alcover, amb sa Pobla que em contà n?Alexandre Ballester i que m?impactà perquè conjuga la memòria de la guerra incivil ?memòria que ens havia estat robada i que hem de recuperar per immunitzar-nos de la guerra, per honorar aquells que foren assassinats per la República i les llibertats?, amb la poesia. Cap allà l?any 1967, l?advocat pobler i cavaller d?idees progressistes, el senyor Joan Pizà Massanet, després d?una confidencial i gratificant tertúlia al Club Cultural, parlà amb Alexandre del seu amic coral, Jaume Serra Cardell, Cuca de malnom, pobler inquiet i irreductible, que fou afusellat. I li regalà una fotografia del seu amic. A la part superior amb lletres blanques duia el seu nom: Jaume Serra Cardell. A la inferior, creuant-li l?americana i la corbata, es podia llegir: «11 de març de 1937. Recordau aquesta data.» Al darrera hi havia un dibuix d?una palma de martiri i aquests versos: Desolació.

Jo só l?esqueix d?un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l?hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes que de ma soca resta;
Cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se?n la millor part de mi.
I l?amargor de viure xucla ma rel esclava,
I sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m?aida a esperar l?hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d?una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s?és mort.

Que sia aquest bell poema de Joan Alcover el que ens doni marxa per les festes de Santa Margalida i Sant Jaume. La poesia és font de vida i de salut. Els dos protagonistes d?aquesta anècdota tenen cadascun un carrer a sa Pobla. Des de la meva veu de pregoner i amador d?aquest poble també deman a l?actual Ajuntament que dediqui un carrer a aquest mestre de la poesia, Joan Alcover. Gràcies!

I ara basta de coverbos i d?històries! Des d?aquí deman que comenci la bulla i la festa, que tot el poble de sa Pobla sigui un gran fester de gaudi.

Salut, joia i força per a tots!
Per molts d?anys!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!