EL MIRALL TEIXIT D?ESPURNEIGS
Nous devrions faire jouer nos rôles par des tigres…
Valmont a Quartett d’Heiner Müller
El dia que a un cirurgià plàstic com tu, Esteve Berenguer, en l?Himàlaia de la fama professional (embellies el paisatge humà), de l?èxit mundà (et medallejaven i els polítics t?havien subvencionat una clínica de recerca) i de la felicitat familiar (dona jove i rica amb tres fills en una vil·la de Terrasses de Port Vital), li donaren un diagnòstic com aquell, va saber que els passatges obscurs de l?atac eren els camins d?una altra vida. Aquella claredat que li feien les ombres que s?havien format en els llocs més impensats, el guiava com a un cec que ha recuperat la vista i no sap orientar-se gaire. M?estimava més la ceguesa, digueres quan ja havies decidit que et separaries d?Helena Puigserver i aniries a viure amb Laura Desmar. M?estimava més la inconsciència, amollares quan ja havies triat un nou ofici, taxidermista, que sempre fou un dels teus somnis infantils.
La voluntat, una voluntat educada durant molts d?anys, era el teu capital. Tenies una feina forta per endavant: inventar-te un món nou. Caldria que et mirassis molt més del que fins ara ho havies fet i intentassis veure?t un poc enfocat com sorties a les revistes de papier couché. Volies recordar com començà l?atac i un terror interior t?impedia crear cap imatge nítida. Aquell vespre de les darreries d?abril anares cap al tard a Son Buit, la finca dels Desclot, nous rics que inauguraven unes quadres amb cavalls àrabs, perquè tenies un compromís amb la filla, una pacient a la qual havies reconstruït la cara després d?un accident de cotxe. Helena ja hi era, quan arribares. Feia dos dies que no hi anaves a dormir fins a la matinada, i ella estava furiosa. Li fugires durant l?aperitiu pels estables, al sopar la suportares al costat i després quan començava l?espectacle amb els cavalls a la placeta de toros i un xou flamenc, et perderes amb una botella de cardhu per davall un lledoner gegantí. Allà, entre glopada i glopada, telefonares Laura que sempre t?esperava.
No recordes res dels moments d?abans de l?atac? Les darreres nits al pis de Laura, just davant el mar de Portopi, eren el desencadenant d?una crisi sentimental que arrossegaves des que aquella dona t?havia embruixat. Laura desprenia una energia inacabable, no sols física, sinó que senties alguna cosa que sortia del seu interior. Sabies que bastava només estar al seu costat per tenir la sensació que aniries canviant molt ràpidament.
Què veieres abans de l?atac? En els segons anteriors a la manifestació de la crisi s?obrí lentament una porta que deixava passar coses, renous, músiques, imatges. Signes predecessors de l?ineluctable. Allò que mèdicament es designa amb el nom d?aura. Una trama singular d?espai i de temps: l?aparició única d?un llunyà tan pròxim, com llegires que la definia Walter Benjamin. Fou un moment terrorífic per la impotència de fer res en la qual et submergires. I un moment sublim pel sentiment de llibertat que t?enlairà amb una absència total de responsabilitat. I després l?acubor convulsa amb la desaparició de les coses visibles. Et despertares amb la llengua tallada que et sagnava molt. No podies quasi parlar i havies perdut el mòbil.
Tot això ho rememores en el teu laboratori de feina davant aquest exemplar de llop que has embalsamat i que et mira amb uns ulls ni vius ni morts. Laura t?espera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!