Plagueta de Bord

Novembre 2006: 20 anys d’Editorial Bromera

Edicions Bromera fa vint anys i per això vull felicitar totes les persones que les han fet possible i que les fan possible i, especialment, a Josep Gregori i J. C. Girbés que té un blog seductor titulat Tirant al cap. Estimats treballadors bromerencs de tots els sexes de l’esperit, convertiu en "normal" l’edició en català al País Valencià. I això és prodigiós per a la literatura catalana tan escorxada i esquarterada! Com a brindis esplèndid transcric l’article d’Enric Sòria publicat el nou de novembre en la secció "Cartes de prop" del suplement Quadern d’El País.

«Divendres
passat, l?editorial Bromera celebrava els seus 20 anys d?existència amb
un acte discret (però emotiu, que se sol dir) al Paranimf de la
Universitat de València, mentre la major part del seu equip treballava
de valent organitzant les diverses activitats que envolten els premis
literaris d?Alzira, que tindran lloc el 10 de novembre.

Els
qui coneixem de fa temps l?editor de Bromera, Josep Gregori, no ens hem
estranyat gens de la discreció amb què ha celebrat l?aniversari, perquè
Gregori prefereix l?eficàcia al gegantisme. Ell es dedica a publicar
llibres i a vendre?ls, tants com pot, i no pretén representar cap altra
cosa que el que és, detall que s?agraeix en un país on abunden tants
filòlegs amateurs, columnistes inquisidors i polítics encoberts. Potser
per això, els premis d?Alzira no són els més ben embolicats d?aquest
país, però l?editorial que els convoca sí que és, de lluny, la més
potent, i solvent. Ja fa temps que Bromera és l?editorial en valencià
que publica més llibres, amb tiratges més alts, amb més varietat de
col·leccions i amb millor distribució. Amb ben comptades excepcions,
els seus títols són els únics que arriben amb normalitat a les
llibreries de Barcelona, on se suposa que els editors valencians tenen
també un mercat. Al cap de 20 anys, cal reconéixer que Josep Gregori ha
aconseguit crear una gran editorial a Alzira; no solament la va
consolidar en els primers 10 anys ?quan encara es podia?, sinó que ha
sabut mantindre- la durant una dècada molt astringent ?per dir-ho així?
per al llibre en valencià. Per això, la major part dels escriptors
valencians tenen algun llibre editat en Bromera, i molts d?ells és ací
on s?han pogut donar a conéixer. Sense Bromera, el panorama de la
literatura valenciana seria molt diferent del que és. Vull dir que
encara seria més estret.

Tot
això no era gens evident fa vint anys. El recent desastre de Gregal
dissuadia a molts d?emprendre noves aventures editorials, i tampoc era
habitual que algú intentara muntar una empresa d?aquesta classe fora de
València. Llavors se suposava que només les capitals, amb la seua xarxa
de llibreries, els mitjans de comunicació, etc., podien servir de caixa
de ressonància adequada per a aquesta mena de negocis. Per això, quan
en 1986 vam saber que un jove alzirenc d?aspecte neorural havia fundat
una editorial a Alzira, els periodistes de l?època no li vam prestar
una atenció desmesurada.

Al
cap d?un any ja véiem que ens havíem equivocat. Bromera no solament
editava llibres a bon ritme, sinó que també aportava idees noves. En
una col·lecció juvenil, ?A la Lluna de València?, havien començat a
aparéixer traduccions de clàssics com Swift, Stevenson, Poe oWilde.
Abans, ben rarament una editorial d?aquest país s?havia atrevit a
publicar un llibre traduït al valencià, per l?augment dels costos que
això significava o per falta de voluntat, amb l?argument peregrí que,
per a traduir, ja estaven les editorials catalanes. Com a bons
patriotes subsidiaris, nosaltres ens havíem de conformar amb el color
local. Per contra, dins del seu àmbit, molt orientat al públic escolar,
Bromera havia apostat des del principi per ser una editorial normal.
També va ser la primera editorial valenciana a crear una revista de
promoció lectora, L?Illa,
o a dedicar una col·lecció sencera a les qüestions sociolingüístiques,
o una altra als temes científics, o a recuperar els textos de Joan
Fuster en assequible format de butxaca. Traduir, parar especial atenció
al mercat escolar, promoure la lectura i alhora fer-se publicitat,
cobrir buits massa detonants, reeditar clàssics vigents: no eren idees
insòlites, ni tan sols massa originals. Però va ser Bromera qui les va
posar en pràctica. Per això, no va tardar a pujar com el seu nom
suggeria.

L?estiu de 1988, vaig entrevistar Josep Gregori per a la revista El Temps.
En aquell moment, només en sabia que havia escrit una novel·la curiosa
i malfadada i que, abans de ser editor, havia treballat en una
impremta. Vaig comprovar que Gregori tenia les idees clares i tota
l?editorial al cap; el que Bromera era i el que havia de ser. Després
vaig conéixer el que en podríem dir el seu gabinet de consulta, una
colla entusiasta de gent de la Ribera: Víctor Oroval, Josep Antoni
Fluixà, Jeremies Barberà, Vicent Borràs, Josep Ballester, Salvador
Bataller, etc. Tots eren llavors jóvens i amb talent ?el talent el
conserven?, i els seus caràcters, hàbits i interessos eren tan variats
com es puga imaginar. A les sensates ordres de Gregori, formaven un
equip de primera. Bromera no solament estava situada a Alzira, sinó que
extreia la seua vitalitat de l?empenta cultural i humana de la comarca.
Se?n servia i alhora la potenciava. També en això, Bromera ha sigut un
exemple. Quan s?instaura el trellat, aquest país dóna molt més de si
del que la gent es pensa.

En
Bromera, el trellat, com el risc econòmic, corre a càrrec de Josep
Gregori. Un bon editor és sempre un personatge rar, perquè ha de tindre
alguna cosa d?amfibi. S?ha d?estimar els llibres, però sobretot ha de
ser un empresari hàbil, si vol fer algun servei a la literatura i a ell
mateix. Per als escriptors, que solem ser uns negociants pèssims,la de
la cultura i el mercat és una mescla molt desconcertant, i els nostres
tractes amb els qui millor la representen ?els bons editors? són
essencialment insegurs. Amb tot, un aprén a distingir prompte el bon
editor del que no ho és. Per això, crec que no m?erraré gens si dic que
Josep Gregori va ser el primer bon editor que he conegut, i un dels
millors de tots. En un país i en una llengua com els nostres,
segurament un bon editor ha ser i ha de fer alguna cosa semblant al
que, amb discreció i amb eficàcia, és i fa Josep Gregori. Fa 20 anys
que ho demostra, i és una gran sort.»

PER MOLTS D’ANYS I BONS!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!