Plagueta de Bord

Fa calor. Fa un sol color d’aquarel·la carabassa. Fa civadar i bladar tendres. Fa flor d’esbarzer lila. Fa camí ran de bosc i ran d’ametlerars amb un amic, M. C., amb una conversa càlida, tèbia, engrescadora. Fa capaltard amb renouer dels cotxes de l’autopista que cremen. Fa crítica al palauet de Jaume Màtigues que el va comprar per menys d’un milió d’euros i en val quatre i busques. Alegria d’una enquesta que diu que el PP no tendrà majoria absoluta a Balears i guanyaran les esquerres. Vull creure que a les Illes Balears hi ha més consciència i sensibilitat que la que sembla. No estic segur. En arribar del pàsseig trob un text de l’any passat vindicant Costa i Llobera. La passejada, amb la serra de Tramuntana blava al fons, ha estat molt costailloberiana. M. C. és de Pollença. Em decidesc a penjar  el text. Penjar per vivificar, of course!
«L?any 1998 vaig escriure dins la novel·la Vertígens ?que passa a la península de Formentor: pàtria i màtria del poeta i els seus versos? un text dedicat a mestre Costa i Llobera amb el qual he decidit començar aquesta vindicació d?avui. Deia: «En costa i llobera (sic) escriu la costa i la llobera. L?esforçada, tensa i feliç feina d?escriptura de Costa i Llobera: tota aquesta galeria de paisatges harmònics musicals i sensorials carenats de paraules és com un adob de carn viva en el repertori empobrit i desertitzat de potències i energies de la llengua catalana. Les altíssimes tensions i les vastes condensacions amb les quals aquell poeta ciclotímic havia carregat la llengua catalana fan que tu la puguis veure respirar pels bufadors dels covals dels mots, fent tremolar les cúpules de frases dels pins que donen nom a les roques, les plantes, els animals i tot el cel i el mar.» Per què vindicació? Millor dit: revindicació d?un dels territoris verbals més carregats de riqueses que ha donat la llengua catalana, revindicació d?un partenó de columnnes de versos que haurien d?estar gravats en la pedra de les escoles, les universitats, les institucions, els mercats i les cases. He de dir que hi ha vespres que m?han agafat unes ganes embogides d?anar a grafitejar amb esprai vermell una horaciana per murs i tanques: potser el Comiat quan diu: «Oh vosaltres que un jorn entreu al temple, / no us deman per a mi ni una memòria; / més ah! gravau-hi lo que jo hi volia: / el nom de nostra pàtria!» Trob que enguany, centenari de la publicació d?aquesta obra magna que són les Horacianes, la nostra societat cultural no les ha publicitades quasi gens llevat d?algun acte escadusser que ara mateix no record. I així no anam enlloc! Quan sortiren el 10 de maig de 1906 a la Ilustració Catalana (sic) en cinc dies s?exhauriren i calgué fer-ne una nova edició. Quantes edicions del centenari amb tota la riquesa d?un aparell crític s?han fet? Tampoc ho sé, emperò no me?n sona cap. Aquests darrers mesos m?he dedicat a entrar de bell nou a aquestes setze odes fetes amb l?adaptació dels metres clàssics al català ?un exercici formal d?un experimentalisme arriscat i creativíssim? i m?he quedat enlluernat amb aquestes veus del paisatge que brollen amb la vida sencera dedins. El 1879, en plena floració del romanticisme i després de moltes lectures dels clàssics, especialment de mestre Horaci, i després de llegir les Odes Bàrbares de l?italià Carducci que li deixaren una forta impressió i l?oda Al céfiro del castellà Manuel de Villegas, que li donaren models per la seva transmutació del llatí al català, fa una oda A Horaci, en estrofes saficoadòniques que envia al seu amic Rubió i Lluch i a Menéndez i Pelayo. Aquestes dues persones ben diferents de cultura i interessos queden meravellades d?aquell poema. Emperò Costa i Llobera que viu enmig dels escrúpols entre la seva admiració cap a poetes pagans (Horaci, Virgili, Leconte de Lisle, Carducci, Manzoni, etc.) i la seva fe cristiana ho passsa molt malament i fins i tot li diu a l?amic coral Rubió i Lluch que destruesca la còpia del poema.»

Per sort Menéndez i Pelayo la va publicar dins Horacio en España, un llibre sobre la influència del líric llatí en la literatura hispànica, catalana i portuguesa. Costa i Llobera quan ho sap s?enfada molt, emperò a poc a poc en els anys que passa a Roma per fer-se sacerdot, torna a creure en la possibilitat de conjunció del món clàssic i el cristianisme. Fa provatures en castellà d?estrofes clàssiques i en tornar a Mallorca a principis del segle XX, en contacte de bell nou amb la natura grecoromana de Formentor, de les runes de Pollentia, amb la lectura dels amats clàssics, de Cabanyes, dels francesos i dels italians que li agraden va confegint aquest setze poemes convertits en cànon d?una època. Acabaré amb un fragment del pròleg de les Horacianes, que també hauria de ser material de les escoles trinlingües (sic). Escoltau: "Convé demostrar que la nostra llengua serveix per tot si la volem enaltir com idioma literari. Bé està que nostres poetes continuïn servint-se?n versificant les formes populars i nostrades, de les quals ha produït tan bell esplet la Renaixença. Però no està de més que qualcú intenti la introducció de formes nobles i gentils aquí no usades, majorment ara que s?introdueix tota mena de versificació, fins la més amorfa. Me sembla que no és malsà ni inútil per a l?idioma exercitar-lo dins la clàssica palestra al joc de les antigues estrofes. Amb tal gimnàsia pot cobrar agilitat i vigor, com n?adquireixen els joves de Grècia exercitant-se dòcils contra les dificultats i preparant-se així a guanyar les corones i palmes de les festes olímpiques."
Per a quan una Olimpíada Horaciana?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!