DINS ELS JOCS DE GRISOS PERDUTS DEL PAISATGE ON AVANÇ VEIG UNES LLETRES FOSFORESCENTS:
Sota el cel argentat com un mirall immens en què els darrers ocells serien reflexos xiuladors, violents, d’una altra cosa.
Els prats xiuxiuegen ran de terra contra la mort; diuen l’aire, l’espai, mormolen que l’aire viu, que la terra segueix respirant.
Com s’eixamplen els pulmons de l’esperit amb la lletra jaccottiana!
Dins l’aire negre, vivificador, el so d’una avioneta molt baixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!