On és l’ombra de l’ocell que vola tan amunt?
Seré el vent que dóna forma al núvol?
Penses o no penses allò que dius en el moment en què ho dius?
Dibuix l’horitzó en una plagueta d’abismes.
Hi ha fang en les meves soles i una resplandor de fosca en les meves ninetes.
Ensum el temps.
El camp no és el camp. Els pins no són els pins. Els turons no són els turons. El real no és el real. Pressentesc els decalatges.
Els seus llavis lluents, els signes del cansament, l’eufòria.
Veia passar els cants dels sebel·lins.
Les veus com una lliçó: la paciència, el renunciament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!