Quina nit més tendra, més viva, més càlida, més veual, més carnal!
Ahir al Teatre de Manacor es creà aquesta simbiosi, aquesta sinèrgia, aquest contacte fort entre l’escenari que era una font d’irradiacions d’Ovidi i Guillem i unes dones i uns homes que xuclaven aquesta energia.
No es pot escriure, no es pot dir l’experiència d’aquesta feta amb paraules planeres. Potser caldria fer un poema o contar una història.
O recollir les impressions de Mònica P., (tan única, tan vera, tan amable), Joan F., de Maria Magdalena G., de Joan B., de Lina F., de Joana E., de Margalida E., de Josep Lluís A., de Bernat N., i d’altres etcèteres humanals.
Ara mateix acaba de passar un prodigi. M’ha telefonat Lina F., quan acabava d’escriure el seu nom.
I L’ATZAR NO EXISTEIX A L’ATZAR!
AVUI, A LES NOU DEL VESPRE AL TEATRE DE CAPDEPERA, LA BONET I EL MESQUIDA TORNARAN A FER DE MÈDIUMS DE L’OVIDI EL GUILLEM.
AMADORES TOTES, VENÍU!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això és tot, oi? La colla s’aplega per recitar gratia et amore un poema in memoriam dels que ens han deixat. I les institucions editaran (esplèndidament) una bonica publicació que serà distribuïda entre els membres de la colla, amb el nom de tots els que han recitat i el poema que han dit bellament imprès a la vora. I si un vespre sortint de Dry Martini (ben abrigadets amb la gorra de mariner i la bufanda) ens ha fet l’efecte que aquell pobre vell amb una motxil·la a l’esquena que travessa el carrer Aribau en direcció Santa Eulàlia com un moix és un que l’any de la Nana ja lluitava per la nostra causa a pit descobert i, com tot ho havia carregat al mateix munt, tot ho va perdre, per no haver-lo de saludar romandrem dins la fosca fins que el pobre diable s’hagi fet fonedís amb el fred, i quan ja hagi passat tornarem a entrar al Dry i demanarem l’última copa: això sí, aquesta vegada sense gel per por que els glaçons no ensopeguin amb el nostre cor endurit i gelat i no ens caigui a sobre una calabruixada que, en qualsevol cas i amb una mica de sort, la música cubana que farem que posin dissimularà amb el ruixat buit (com un rodolí) d’unes maraques.