Plagueta de Bord

Creia que ja havia après a sofrir, però la nit en què em digueres aquelles frases enverinades pastades a voler, vaig tenir l’experiència d’un cap de fibló que m’ofegava i vaig entendre que les meves migranyes escandaloses no tenien una causa desconeguda. No em va doldre el to postís de la teva expressió, sinó aquell ordre de mots raorers i desraonats que havies confegit amb tota la coentor esmolada de les grans ocasions. D’aquelles en què vols quedar bé costi el que costi, encara que, perquè et brillin les sabates, hagis de fer malbé una mantellina de brodaries antigues. Totasola, dins la cambra plena d’ombres de capvespre, amb un mocador amarat d’esperit que m’enrevoltava el cap, i que m’havia estret ben fort per frenar el mal, plorinyava com una cussa ferida que fa alens espessos i de tant en tant gemega. Em feia creus de no belar, de no arrabassar-me els ulls, de no desfer-me de plors, de no caure dins les convulsions d’una atacada de dolor hemorràgic. El cap musicava les vores de la traïció amb golafreria i això produïa una fanfàrria de milers de zumzeigs com si unes vespes petitones amb les ales de gilet tallassin a tota el viu de les neurones, o de qualsevol casta de material que hi hagués dins el crani. Tot hi era: la mort, la solitud, l’enfonsament dels imperis, la fugida del temps, la tudada de l’amor. Quants de mons esbucats duc a la sang?
Vaig omplir el tassó d’aigua, el pot de pastilles s’havia perdut entre els mastecs de la manta lleopardina i em va costar una bona estona trobar-lo. Només aquelles hòsties químiques em produïen una baixada de volum de la màquinària caòtica que s’havia desfermat sense cap control. Així de científic, m’havies dit, Toni, amb aquella forma sarcàstica que tenies d’intentar demostrar que era una penjada dels medicaments. He de ser fidel a les meves obsessions, et contestava rabent quasi sense pensar, i, just en acabar la frase, ja m’hauria agradat enviar-me-la, desdir-la, rosegar-la, perquè sabia que l’aprofitaries per blasmar-me a la primera ocasió pública que se’t presentàs, o que tu cercassis com aquell que es fa el desmenjat amb talent.
(…)
Tingueres talent, ho he de reconèixer, per fer-me creure que t’havies
enamorat d’aquella al·lota tan aguda i intel·ligent, com em definires
el dia que decidírem casar-nos. Que ho decidires. Jo no em volia casar
i tu ho sabies. Per això muntares tota una xarxa de família en què
entre els uns i els altres em tancàreu en un carreró sense sortida. Per
què m’havies robat la voluntat i el seny? Per què estava tan cega? Per
què m’hauria tirat del puig Major per avall si m’ho haguessis demanat?
Per què em record, alhora, tan insensible quan em muntaves aquelles
exhibicions d’una sexualitat gimnàstica que em deixava practicar com
qui contempla una coreografia llunyana, de tan a prop que la tenia.
Sort que em sabia esclava, ho era, i em deixava anar dins aquelles
tortuoses maniobres corporals plenes d’eines i de juguetes que sabia
que podien acabar malament i que, així mateix, foren alguns dels pocs
divertiments que em donares. Perquè el fill no el volies. Això era el
meu trumfo. Eres tan estret que no podies ni imaginar haver de perdre
un minut amb una criatura que et diria pare fins que et morissis. El
dia que vaig dissenyar la meva estratègia fou aquell horabaixa en què
et vaig trobar amb Nadine al bar Bellver. Intentàreu dissimular amb tan
poca traça, que vaig saber que ella ja tenia el que volia, i no
necessitava cap mostra de domini. Jo crec que vaig saber beure’m el cop
amb aquella capacitat d’actriu de teatre regional que em deu venir de
les obretes que fèiem a ca les monges. Sé que hi havia un buit enorme
entre tu i jo. El sentia com si hi anàs a caure. Fins i tot vaig
prendre un te, i, després de parlar de les bestieses més convencionals
que tothom repetia, les vulgaritats lloccomuneres de Ciutat, en mostrar
el meu interès per partir, tu m’acompanyares i t’acomiadares d’ella com
si fos una coneguda llunyana. Allà, dins l’audi quatre que estava a nom
meu, mentre et mirava el perfil quasi romà, vaig decidir que
començarien a funcionar, des d’aquell mateix instant, les
organitzacions anímiques que em permetrien fer entrar la teva verga
dins el meu xap amb intencions clarament reproductives. Quan l’amor es
vaporitza pots fer anar llatina qualsevol màquina de guerra. I vaig
anar molt a poc a poc, cavant garangoles de visc que tu no descobries,
col·locant les lloves en què tu cauries, obrint l’avinguda magna per la
qual una part del teu cos entraria en el meu, el meu cavall de Troia
eres tu.
Hahahahahahaha! Ara acab d’arribar de la farmàcia. Esper un fill d’un
espermatozoide teu i un òvul meu. Demà et diré que no et vull veure pus
mai més. Els papers són clars i judicials. Tu tendràs el que volies.
Res, per a mi. I el somriure que faré durarà tanta d’estona en els meus
llavis que fins que m’adormi el duré posat davant el teu estupor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!