Plagueta de Bord

Just
començar a escriure em sent subjectiva, parcial i particular, tendenciosa, que
no ho comprenc tot, que no ho sé tot, que no ho veig tot perquè hi ha una mala
fi de zones d’ombra, nombrosos angles morts, un conjunt inacabable de miradors
plens de fosques tant en mi mateixa, com en ells, com en el món. 

Però necessit
agafar les paraules. Mirar-les. Acaronar-les. Sedassar-les. Fer-les meves.
Perquè m’ajudin a dir allò que no sé, que no entenc, que pens que pot ser una
follia. Record que em deies coses com un pressentiment: el món es viu, vibrant.
No hi ha en el món un punt zero susceptible de ser memoritzat i comprès. No hi
ha il·lusió més gran que un paisatge perquè ja sabem que la fixesa no existeix.
Per viure he hagut de pagar amb el sexe, amb les cuixes, amb els braços, amb
les cames, els dits, els llavis, la llengua i amb l’ànima. He escrit a mà i amb
una cal·ligrafia de nina petita aquestes coses tan teves, tan misterioses, tan
encisadores que em repeties, Olga, i les he escrites en els post-it que constel·len
les parets d’aquesta cambra. He tret totes les fotos. He deixat el quadre de La
Natività della Vergine de Bartola di Fredi que vares dur de Sant Gimignano,
aquell poble que deies que era el teu Nova York de la Toscana i on volies que
quedàssim a viure una temporada llarga. També tenc davant les llistes de
residus que us inventàveu amb n’Albert i que em posaven tan nerviosa: Residual
d’escrivent: per fer una bona prosa hi ha tres escalons: un de musical, composició;
un altre d’arquitectònic, construcció i un altre de tèxtil, textual. Residual
de femeter: hauríem de recollir els fems de tota la ciutat. Allò que tiren, que
rebutgen, que menyspreen, que perden, que fan bocins. Classificar-ho, fer-ne
una selecció, només mostrar-ho. No dir res. Femeter=Poeta. Residual d’una
expedició onomatopeica: Cshhhhrrrrrrmtdssssstaaaaaaahhhh, AGGGGGG! Ecccccs!
Miauuuuu! Uèèèè, GLUPsssss! Fuuuu, Xasssssss! Quina pobresa!  Com pot ser que escrivíssiu “pobresa” a
aquesta col·lecció d’arxius que m’heu deixat  i que omplen tots els racons d’aquest pis on passàrem alguns
dels dies més inoblidables de les nostres vides. Ha! Ha! Ha! Em sent ridícula,
cursi, estúpida. Vosaltres, Olga i Albert, no podíeu entendre que de vegades
partíeu tan enfora dels meus horitzons que em venien ganes de morir-me de
solitud. O quan trobava algun escrit teu, Olga, davall el meu coixí que
semblava que em dirigies directament i que m’omplia de fascinació i d’horror,
que em feia ganes de trencar-lo tot d’una o d’estotjar-lo per sempre.
T’agradava el joc del moix i la rata i tu volies fer alhora tots els papers amb
n’Albert i amb mi indistintament. Érem com tres presoners fermats a la mateixa
cadena que s’estimaven, s’odiaven i s’enverinaven mútuament l’existència esforçant-se
a no veure res. No, no em sentia una condemnada. Pitjor, em sentia una
mòmia.  I ara mateix em sent com
una mòmia, com si un taxidermista m’hagués omplert de cotó i de palla. He
quedat emparpalada com aquests animals que he vist tantes de vegades als museus
d’història natural, que des de petita m’obsessionaven, com el lloro embalsamat
que estimava Félicité, aquell personatge de Flaubert del conte Un coeur simple, amb el qual m’he sentit
identificada tantes de vegades. O la geneta que la padrina Maciana amagava dins
la cambra de vídua en una vitrina amb cortinetes devora el llit i que només em
mostrava d’amagat de tothom com el seu gran tresor, com la seva gran amiga
(quan me n’han passades de grosses sempre l’he tenguda al costat; he vengut
aquí, l’he mirada als ulls, aquests ulls com dos botons d’agulla de cap negre,
i he sentit que em xerrava fluixet, tranquil·la, tranquil·la, això no és res,
conta-m’ho, i li he contat fil per randa la meva pena o el meu mal i m’he temut
que a poc a poc em trobava més bé i que una onada de pau s’escampava per tot el
cos com un bàlsam benfactor.). La geneta la hi va regalar el seu home perquè
sabia que era l’animal que li agradava més del món i d’aquella manera,
embalsamada, no es podria morir mai. La padrina Maciana va deixar en el
testament que volia que li posassin la geneta dins el bagul i mumare i la tia
Francisca em varen dir que no farien aquell animalada i que el millor que es
podia fer amb aquella despulla mig podrida i arnada era tirar-la al fems. La hi
vaig arrabassar de les mans i la vaig dur al meu pis on em va fer companyia
molt de temps fins que un dia em va passar pel cap que la padrina la devia
enyorar i la vaig dur a enterrar just devora la seva tomba, perquè volia que
estiguessin plegades. Un matí de ressaca, quan a la mala hora de la nit ens
havíem barallat com a moixes perquè t’encocaïnaves massa i et vaig deixar tirada
al Zero’s, vingueres tota xalesta, Olga, i com si haguessis trobat un ca perdut
i ple de nafres dugueres n’Albert a ca nostra: trencares aquell fràgil i difícil
equilibri que havíem construït després de tres anys en què en visquérem de tot
color: dues separacions, curtes, una pneumònia, llarga, meva, un accident de
cotxe, teu, amb commoció cerebral, etc. N’Albert era poc xerrador, escrivia una
novel·la inacabable, Frock,  i s’entenia a la perfecció amb tu,
Olga, la qual cosa vaig intentar que no em tragués de solc des del principi
però em resultava molt, molt difícil de dur, de suportar. Primer dormia a
l’habitació de convidats i tu cada vespre abans de colgar-nos em llegies
capítols de la seva novel·la, em deixaves enfrockada, i em deies: escolta bé,
les seves paraules m’agraden perquè són perilloses i estan amarades
d’electricitat. Mira, és poètic i insaciable. Escolta el zumzeig de les seves
frases que cauen com cascades de mots que rugeixen dins la selva de la vida.
Expressions i imatges en llibertat dòcils i belles. Una prosa àvida de temps,
d’espai i d’emocions devorades amb una fam magnífica. Conreador d’ulls vius verbals
que sorgeixen entre una sintaxi alliberada i uns jocs de llenguatges que mouen
la seva vèrbola enfebrada en una invenció lingüística permanent, una revolució
del territori del sentit en què el plaer i el sofriment arrelen fins i tot per
les capçades. Escolta, Bel, com els mots no s’aturen d’irradiar incandescències
en un estat de tensió altíssim que no davalla mai i que et deixa estormiada
després d’un parell de lectures. El que m’agradava de n’Albert era la passió
que havia sabut despertar a n’Olga per seguir fent les seves recerques entre
dibuixos, danses, performances, curtmetratges i d’altres deliris que feia mesos
tenia molt abandonats. La primera nit que n’Olga  va dur n’Albert al nostre llit tot va ser tot d’una harmonia
tan ensucrada que no ho podia entendre. Potser havíem fumat molt de haixix i
havíem begut aquells còctels salvatges que n’Olga havia batejat amb el nom de
Petit Polze. Però aquella placidesa no va durar gaire. N’Olga tenia la
capacitat empesa per un  desig
terrible de crear curtcircuits entre els éssers que estimava. I no va perdre
calada per enfrontar-nos: n’Albert i jo al principi intentàrem fer front comú
contra aquesta desenfrenada sensació de catàstrofe que n’Olga inventava sempre
seguit com a atmofera quotidiana. Ella ho va veure. I preparà les seves armes
més fines, més bèsties. Primer de tot retornà n’Albert a la cambra de
convidats. Deixàrem de dormir plegades. Com que la coneixia bé vaig veure
l’estratègia i em vaig fer la botxa. Quan em va dir, al cap d’un mes que estava
embarassada i que volia tenir la criatura també ho vaig consentir. T’estimava,
Olga, t’estimava com s’estimen les coses immarcesibles, com s’aprèn l’idioma
anorreador de les tendreses. Per això partíreu amb nocturnitat i traïdoria.
Aprofitàreu uns dies en què havia anat a cuidar mumare, que tenia una grip molt
forta. No deixàreu ni una nota. M’han dit les llengües enverinades que viviu a
Barcelona, que n’Albert fa feina d’advocat al despatx de son pare i que tu ets
una senyora burgesa. Teniu llotja al Liceu i dos nins preciosos: na Bel i
n’Albert.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 9 de gener de MMXI]
————————————————
post scriptum que no hi té res a veure: alegria del comunicat d’alto el foc d’ETA!!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!