Era un bicicleta verda, verd carruatge. La m’havia regalada la tia Ília amb una certa recança. «Encara no la te vull donar. És sagrada perquè era del meu pare. Ets molt jove i esburbat. Podries tenir un denou.» Emperò vaig insistir tant, li vaig fer tant de mal al cuc de l’orella, que cedí. No puc dir en paraules els gaudis que el fet de pedalar enmig dels camps em produïa. Pujava per pendets abruptes. Davallava per comellars plens de margalides grogues. Inventava l’anatomia dels niguls. Corria i somniava. Aquell horabaixa feia molt de sol. Havia pujat fins a la Bonanova. Explorava camades desconegudes, camins de carro i de bosc quan vaig trobar-me, cop en sec, amb una capovellada vertiginosa, inesperada. Sé que vaig intentar no perdre el ritme i frenar a poc a poc com m’havien aconsellat. No va servir de res. Al final el fondal m’engolí i vaig caure dins un roter. La bicicleta per un cantó i jo per l’altre. Tenia una plorera rabiosa, emperò em vaig fer el fort. M’havia fet un xap als calçons curts i tenia unes genolleres plenes de sang. No record com vaig desfer el camí fins arribar al Terreno on habitàvem els mesos d’estiu. Caminava d’eima. Molt a prop de l’església de la Mare de Déu de la Salut hi havia un taller de bicicletes: Can Tomeu. Per sort l’amo en Tomeu no havia tancat i em va rebre amb espants quan va veure la bicicleta destrossada. La sang s’havia estroncat i els genolls eren dues taques vermelles. Vina aquí dedins i et posaré un poc d’esperit. Entràrem en un quartet on hi havia una taula plena de papers i dues cadires. Feia molta calor. De la paret va despejar un botiquí. Em vaig seure. I amb un cotó em va trobar un caramull de ferides que ni tan sols m’havia descobert. Em posava esperit i després bufava perquè no em picàs. Anava amb un mariol·lo blanc tot ple de morques. Suava. Tenia uns bíceps que em feien enveja. Mentre em curava vaig veure com aquell paquet potent que tenia entre les cames s’inflava. Com si no res vaig estirar la mà dreta. Allò era un tendrum immens. Va deixar l’esperit i començà a llepar-me les ferides amb calma. Em corrien calfreds per l’espinada, com si fos la fi del món. Més tard em va besar. Sentir tota aquella llengua ensalivada dins la boca em va dur al paroxisme. Més, més, més, li deia com un esperitat. Ens arrabassàrem la roba. Mossegava els seus mugrons com uns salvavides pel naufragi. Tomeu es va posar tota la meva perdiu i els ous dins la boca. Vaig estar a punt d’acubar-me. Jugàrem molt de temps i m’ensenyà moltes de coses. Quan vaig arribar a ca meva i vaig contar la feta semblava un al·lot amb sabates noves.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les hores dedicades a destruir jardins oxigenadors de plaers quan calia trescar en bicicleta ens passen factura: som alens sense suc ni bruc a la recerca desesperada d’una boca perduda.
MURQUES dic jo. Deu esser un dels mots més enigmàtics i curros del català.
Les murques eren singlades
Just basta llegir el titol