Plagueta de Bord

Si només escrivís els records que m’has deixat a la pell podria omplir
planes i planes d’aquesta lletra menudea que em surt en aquells instants en què
vull secretar els sentiments que m’estrenyen massa i es desboquen com bèsties rabioses
cavalcant cap a l’abisme. Llavors necessit agafar les regnes ben fort per no
fer ull, i aquesta ploma parker que em regalaren com a tu el dia de la nostra
primera comunió de fa trenta anys em fa un servici extraordinari. Va ser mumare, Joanaina, la patriarca viuda d’aquesta família
dels Sebel·lins, un malnom que sempre em va fer feliç, que es va esflorar amb
pocs anys com un bolado dins l’aigua fresca, la que ens va agafar devora el seu
llit monumental que havia heretat de quan feia feina de majordona per als
Desmur, aquell llit isabelí de caoba amb una tacota de pintura negra a la
capçalera que li entimaren com a senyal de dol per la reina, i ens va dir amb
la seva veu ronca i seca de doctora: “Joana i Aina, aquestes plomes les heu de
fer servir per guixar tot allò que us passi per aquests caparrins d’ocellet.
Mem qui serà la primera que em mostrarà qualque cosa.” És de les poques frases
que m’han quedat de la padrina paterna, que no podia sofrir la nostra mare i li
donava tota la matadura que sabia, i en sabia a voler. Tu no eres de
l’escriure, i jo no em vaig atrevir mai a mostrar-li res. Al cap de poc li
hagueren de tallar les dues cames per mor del sucre i feia feredat veure la
poca vasa d’aquell bolic de carn dins el tàlem que, segons ella, havia esbucat
set matrimonis, el seu el darrer. Quan començàrem a l’institut es va morir d’un
atac de feridura.

Això, aquest filar i desfer, no torna a ser més que una imitació de la vida
perquè tot, i quan dic tot ja sé que dic, em sembla inexorablement lluny. Molt
lluny de mi. La memòria dels temps passats em resulta més necessària que el pa
i la veig tan enfora que no la puc tocar ni amb aquestes paraules malgirbades
que intenten convocar-la. La dissociació entre com sent el temps i el pas del
temps real es transforma en una ferida que sagna cada cop que intent alentir un
instant, cada cop que m’imagín a mi mateixa contenint braços en creu les
busques del rellotge del comodí de mumare. Veig les èpoques passades a través
d’uns vidres plens de pols, i les imatges que no podré tocar mai són borroses i
confuses, reflexos geomètrics com els de les aigües d’un torrent quan el sol
les encén de remolins d’ombra que es repeteixen en seqüències semblants i que
només em diuen la certesa de la seva mobilitat. No puc fixar res d’aquesta
relació antiga entre tu i jo que voldria poder contemplar des de defora, encara
que només fossin aquells instants que s’esvaneixen i en els quals segellàrem el
nostre secret sense nom.

Els jocs d’aquelles dues nines, d’aquelles criatures que formaven una
simbiosi que la mare sabia i adobava, no foren cartografiats en cap mapa que
ara em permetria l’aproximació a un coneixement de mi mateixa que necessit com
l’aire, com el sol, com l’aigua, com el vent. Com puc entrar en aquell
territori mental que em diria tantes de coses dels nostres contactes primers,
quan cada dia ens banyàvem plegades, i, dins aquelles saboneres fumejants,
descobria, amb violències i dolçors, un cos germà del meu, tu, Aina, que
s’arrapava i em completava a la perfecció com si fóssim dues siameses separades
per la maledicció d’una bruixa? Com puc descobrir les fonts d’aquella terra
promesa on va néixer la necessitat de dormir en el teu llit perquè els malsons
m’atacaven sempre seguit i només dins el teu territori carnal trobava aixopluc
i seguretat per allunyar les pors que no tenien aturall? Com puc sentir el
ritme dels batecs que s’acceleraven a les totes quan no t’havia vist feia molta
d’estona, t’esperava amb paciència, i apareixies en sec somrient amb un
xafardeig, un acudit o la descripció d’una de les teves idees especials que em
deixava embadalida escoltant-te en una suspensió de tot que desitjava que no
s’acabàs mai?

Em ve al cap el vers homèric que compara els humans amb les fulles amb la
mateixa precisió que te’l vaig dir quan teníem dotze anys i ens dugueren a la
casa de l’oncle Bernat, perquè havia mort el pare i necessitàvem distreure’ns.
Entre la claror negrosa d’aquell alzinar feréstec on ens havíem fet una morada
et parlava de la vida tardoral com una segona primavera, i sentia una profunda
i entendridora nostàlgia d’un futur abocat a l’oblit que em feia plorar
llàgrimes com punys que tu, Aina, em torcaves amb un mocadoret on brillaven en
un pèlag singular les nostres inicials confegides. Ja començ a entendre que
només la densitat de l’esforç que faig per retenir espires petitones en un tot,
aquests múltiples detalls que es fonen com els flocs de neu, mitjançant la
construcció pautada d’una música que sigui capaç de despertar-me per dedins,
per aquests llocs en què has deixat la teva empremta a l’argila blana d’unes
hores perdudes, pot ser un respirador, un entreforc per on intentar escapar-me.

Per saber el meu lloc en el cosmos em bastaria tocar-te d’enfora un instant
quan em despert a la mala hora, sentir entremig del meu desvetllament la teva
respiració compassada, ensumar com si no res aquella olor d’espígol que et
posaves amb l’exageració que hi havia en tots els teus actes i, amb els ulls
ben clucs, rememorar l’alegria i la gràcia que impregnaven els teus dies.
Esdevé l’amador la cosa amada? No calia, perquè ja érem iguals. Sé que estàvem
enamorades de ser diferents i de ser germanes. Sé que estàvem enamorades.
M’aferr a això com una seguretat última. La irradiació del teu cos em resumia
les dades vertaderes del món com la calor que desprèn un animal estimat. Tu
eres molt animalera. Per això crec que el principi d’aquest procés d’esbucament
va coincidir amb la malaltia de Saraband, la nostra cussa velleta que va perdre
la vista i va començar a topar per les parets. Tu et convertires en una altra
cussa guiadora d’un cec, i oblidares per complet el càncer de la mare, que
avançava a tota, i del qual jo vaig ser l’única infermera sol·lícita.
Enterràrem Saraband a casa de l’oncle Bernat, al peu del nostre lledoner
gegantí on dormen les tórtores, i tu quedares sumida dins una tristesa que no
hi havia manera de consolar. No em volies ni veure, i ca nostra es va convertir
en una clínica amb tres dones que habitaven dins una estranya treva, dins una
terenyina de suro, en l’absència de tot el que excedeix els límits, en un temps
només per a nosaltres.

Quan m’he aixecat avui l’aire era transparent, el vent s’havia endut les
boires, i totes i cadascuna de les coses tenien la seva exactitud matinal. Fa
tres mesos que la mare partí com un ocellet que emprèn el vol amb un aleteig de
lleugereses. Al diari sortien uns titulars lloccomuners, onze polítics
d’aquesta legislatura eren arrestats per corrupció. He decidit agafar el cotxe
en sec. Deixava Ciutat per la via de cintura, i la serra de Tramuntana era blava
i verda amb una taca de blanc al capcurucull del puig Major. Quan he entrat a
l’autopista d’Inca ja només pensava en el forat del lledoner, el veia, el
somniava, el sentia, me l’imaginava amb formes tan diverses com si fos l’única
entrada de la Terra: era l’única entrada de la nostra terra. Allà on, ja de ben
petites, tu i jo cercàvem cobro i recer. Sense témer-me’n ja era a Perdella i
veia la casa. He aparcat de mala manera i m’he posat a córrer cap al jardí,
l’he travessat d’un buf i ja entrava al bosquet en què el lledoner m’esperava.
He mirat el nom de Saraband escrit per tu, Aina, a mà damunt el ciment marronós
de la làpida, i l’he acaronat a poc a poc. Intentava calmar aquella agitació
que em dominava. Després he tret la teva carta de la bossa i l’he oberta com si
s’hagués de rompre. He llegit la teva lletra cal·ligràfica. Em deies que et
casaves, res pus. L’he estotjada sense pressa. I m’he aferrat amb tota l’ànima
al forat negre, fosc, profund i engolidor, desitjat, i amb una veu que només
ressonava per dins les venes com l’eco del batec d’un fetus distant i poderós
t’he contat tot allò que ja sabies del meu secret com si fossin les darreres
paraules.
[TEXT PUBLICAT AL SUPLEMENT “LA ALMUDAINA” DEL DIARIO DE MALLORCA DE DIA 7 DE FEBRER DE MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!