KAMIKAZE DE LES SENSACIONS
La precisió dura.
La bellesa decau.
N. C.
«Li dec a Aràlia, el poc que sé de mi mateix.», vaig fer aquella confessió quan un raig de sol aparagué entre els esfilagassats grisos que ho tapaven tot i il·luminà d’esplendors argentats les oliveres d’un marges que queien fins a la mar.
Maria Carla semblava somniadora.
El biplaça derrapava a les corbes. Tot el camp olia a música. Vaig apagar el lector de compactes. «No sents un renou especial?», quan vaig acabar de fer la pregunta em vaig témer de la beneitura de l’interrogant. Maria Carla era estrangera, italiana, i no podia saber la banda sonora d’aquells paisatges.
«Sí, sent córrer aigua, torrenteres d’aigua que cauen des de la muntanya.» Com podia ser aquell prodigi! L’estrangera m’havia definit l’aigua que cantava com una raríssima excepció en aquelles contrades. Ens aturàrem vora el mirador de Valldemar. L’aire era d’una transparència absoluta. El sol dins l’aigua, mercuri. S’havia aturat de cop el vent. L’horitzó es confonia amb la mar blavosa, grisosa.
«Voldria escriure una història de la intel·ligència», vaig amollar quasi sense pensar.
Maria Carla em mirava com esperitada.
«Dius frases críptiques, com Aràlia. Em semblau molt germans. No us entenc.»
Aquella confessió era un repte.
Tenia un nus a la gargamella i no sabia per què.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Així és com es diuen els fils de plata que s’anuen al bram d’un torrent.
Digues-li que de cada dia ens entendrà menys, perquè de cada dia caldrà més enginy per desxifrar els codis que protegeixen els nostres sentiments. Bastaríem a ser un target perquè els franctiradors hi fessin les pràctiques.
Mai m’he preguntat què podria fer Amèrica per mi, i sempre he volgut saber què podria fer jo per Amèrica i m’han fet creure que jo no havia de fer res per Amèrica, perquè Amèrica pot prescindir dels meus serveis, i no n’ha de fer res Amèrica de la meva vida i me la puc confitar, perquè Amèrica ja té qui la defensi i qui s’ocupi d’ella amb més competència i de manera més convenient per als interessos del país.
Doncs bé, ja hem vist que això és mentida, i que no és tan sols que hagin deixat estovar allò que teníem de més valuós i sagrat. No. Ha estat més que desídia, més que vanitat. Ha estat traició, ha estat esquarterament, ha estat el dring de les monedes de l’Iscariot ballant dins el sarró.
Ara s’ha acabat. Ara la massa tècton travessa vetes de coure, de sulfurs i de malaquita i el frec-a-frec de les escates de ferro de les seves armadures provoca els primers símptomes d’ictiosi a les pells més sensibles i a mi em duen la música sibilant dels esgarrips de la pell d’un caixó de gatins quan els escorxen al mercat de l’Olivar damunt la pedra.
Només se salvaran els cucs que puguin trascendir l’abjecció d’arrossegar-se. De la mala bava, quina seda en podran treure? Sabran recloure’s dins una crisàlide? Travessaran sans i estalvis el desert de tot aquest silenci que s’escampa gairebé infinitament avenc avall? Trobaran la força de convertir-se en papallona i algun dia remuntaran l’avenc més lleugers i més espirituals?
unas víctimas claras: la intriga, por un lado, y los personajes, por otro. La intriga, porque un lector no tiene nunca una idea nítida de cuál es la história por la cual navega. Los personajes, privados de su dimensión temporal, se convierten en voces narrativas inciertas. Estamos en el umbral de la serendipia.
L. Borràs
L’hem feta tota nostra
la gorga sense hores
(si hi ha temps és el que desapareix entre el dia i la nit),
ens desvetllem amb la música de les primeres guspires que toquen l’aigua
i els mormols dels corrents subterranis ens reposen quan ja no queda res
més que la nostra presència cansada que dorm en racons diferents.
La negació absoluta ens uneix en alens que no parlen,
còmplices de companyia en aquest terròs costerut de vida.
El no res un jaç d’escrites mortes on reposem.
Els cossos encara palpiten sota les empremtes dels dits
però es concilien i s’agafen al son d’un mateix. La veu que reverbera en la pell
canta dolceses damunt d’olors nauseabundes, bulímica d’obstinació.
La napea pren forma.