ESCRIURE EN TOTS ELS SENTITS DE LA PERSPECTIVA
L’aire és carabassa.
Ho amoll dins la llum que em banya com un teixit tintat amb els darrers ors de l’horabaixa.
dic mots d’Artaud.
KORMAK
A FON
TAN TON
E TAUN
PALI
RANDON
Obr les vocals
Ofeg les síl·labes
trec sucs verbals de la gargamella
una mèl·lera m’escarneix
els temps es fa passa
els tons volen entre els pins de safrà
els angles sonors cerclegen com cavallets del ram
vertígens de profunditat
quan davalles ho has de fer a poc a poc
l’aire, l’aire, l’aire
escric en veu alta
cauen els pigments i em deixen tacat de res
la pàtina dels noms
mouen les cordes de la carn
notes despreses com fulles tardanes
l’aire, l’aire, l’aire
les coses entapissades de pell de paraula
el parc ofegat dins el lirisme capaltardorós
les estacions futures
les escansions seques
la lentitud de la caiguda cap a l’ombra
l’abís la fosca negranit
l’aire, l’aire, l’aire
les afonies de l’ànima
un ritme es trenca cop en sec
la claror calla
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan hom sentencia que el cel es pon color d’aram i l’aire és carabassa, tendrem mal de panxa, perque el cuscussó serà agre.
Com quedam?
el que és perfecte ja no cal tocar-ho, basta repetir-ho
Quan hom sentencia que el cel es pon color d’aram i l’aire és carabassa, tendrem mal de panxa, perque el cuscussó serà agre.
Com quedam?
el que és perfecte ja no cal tocar-ho, basta repetir-ho
el darrer glop d’aire
pulmons a vessar
(una gota clavada al coll
que no rellisqui, tanca la gola)
guardes l’alè endins teu, Bruno
i m’esguardes amb les òrbites tenses d’alegria
jo, t’imito en simultaneïtat
en submergir-nos
m e d i t e r r a n i
els ulls closos d’impacte
m e d i t e r r a n i
les mans aferrades, l’un a l’altra
m e d i t e r r a n i
i una suspensió que davalla al fons amb força
de cop, toco una roca amb el peu
m’apuntalo amb equilibri aquàtic
l’única referència palpable:
la duresa escairada de la roca i la teva mà ferma
de cop, no sé què se’m desprèn del cos
de cop