Plagueta de Bord

COCHONNERIES VIVES

NEDAVES DAMUNT ELS VERDETS FRAGILÍSSIMS DELS CAMINALS I LES PENYES

SI BASTÀS UN DIT PER TOCAR-TE

Som més forts del que ens pensem i més febles del que voldríem.

Jaume Subirana

Vais-je aussi mal que je le pretends? Rien n’est moins sûr. Je suis heureux d’être qui je suis et j’aime la vie que je mène. Personne ne mesure la chance qu’il a d’être qu’il est. Être soudainement changé en quelqu’un d’autre serait horrible. Je préfère l’enfer a la réincarnation.

François Weyergans

Remors de remuc s’enfilen per les clarianes de la lletrada que ix, pou abominable de sabes enverinades i lluents, a poc a poc pels roquissars de les teules de Son Asgard, quan has pujat els escalons de la saviesa, emblanquinats de mapes mundis i de voltes celests fets per Dufour a París i Nova York el mil vuit-cents, i arribes al punt més fosc, al centre mateix de la claror d’aquella torreta en què habitàrem totes les dreceres d’un sadomasoquisme amorós; potser era abans de l’amor, abans de saber, quan ens nuàvem entre coloms i invitacions a la tragèdia que no coneixíem i tu feies incisions en la meva còrpora com abismes enfonsats més enllà de la pell, en els territoris verjos de la fisiologia més exterior, més enfonyada, i jo no calia que sabés que allò eren les estances d’un paradís d’on seríem expulsats per sempre, encara que hi tornàssim, encara que volguéssim fer la comèdia d’una repetició vora l’altre fins que ens adonàssim d’allò que tot temps havíem sabut amb la clarividència dels condemnats a mort sense judici, aquells desconeguts del trenta-sis, afusellats de mala manera pels falangistes i les dretes a les voreres d’unes camins de carro que no s’assemblen a les autopistes maleïdes de Matas, aquells desconeguts, republicans o gent bona, sense sepultura -fossar de la vergonya històrica- que ens apareixien en cada revisió de la història minúscula i humil de la illa aquesta, la més estrangera, on tu, amb intuicions de Cassandra, no volies habitar massa temps; i ja parties sense moure’t cap a les interpretacions més extravagants i lluminoses, viatgera dels universos críptics, cap de cantó de totes les ciutats enceses de la Terra, envaidora de territoris inexplorats dels cossos gèlids, saquejadora dels vergers erms i dels deserts fèrtils; tota una lletania d’invocacions m’han acompanyat en la pujada cap al cim i ara, en el quadrilàter perfecta d’aquesta torre, domin una mala fi de perspectives que em duen cap als vertígens si no vaig ben viu i no acaron amb lentíssima suavitat els líquens d’òxid cruu que fan malbé l’argila del temps; cop en sec l’espai es fa infinit i la química dels neurotransmissors funciona amb l’exactesa de les històries clíniques aberrants, raríssimes, que col·leccionaves amb l’ànsia dels depredadors i no puc resistir el contacte, em crem de viu en viu malgrat que la plugineua miratgeja arcs de sant Martí i m’aixec amb perill de rodolar fent el gambirot, sense atur, cap al jardí de les olors consumides, del silenci dels sentits: de l’aura; m’excit amb els ulls que volen cap al darrer minut d’un poema escrit per nosaltres en els moments més durs i estotjat davall la intimitat d’una encletxa oblidada, sense memòria ni record, com un reliquiari del no res que amag amb espasmòdics moviments de desfici; emperò tot seguit, com la respiració del mar, arriba la calma i retorn al contacte de tants de rovells clònics que em duen cap al silenci i la contemplació en una visió orgàsmica de la vida que no m’ha deixat mai, que conserv en els racons més malgirbats de les proteïnes, en la dolcesa d’una aparició corcada entre somnis, en la música de la matinada que no s’acaba mai d’obrir, en les innombrables calaixeres en què guard els salvavides de l’impossible, així de complicat com tu saps, així d’inexpugnable: una lletania de veus que són meves sense ser-ho i que repeteixen en una salmòdia de naixament el teu nom únic i intocable:

A R À L I A

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!