Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

No som un lector d’horòscops, emperò de vegades, com aquell matí infernal,
quan necessit fugir a les totes d’una preocupació abassegadora, si em cau
davant la plana d’astrologia d’un diari o d’una revista, m’hi aferr amb la
credulitat del naïf que espera trobar una clau
per minsa que sigui en la lectura atenta d’aquelles línies disforges i plenes
de desbarats, que deuen estar copiades d’un lloccomú qualsevol, una clau que el
pugui distreure d’aquelles punxades als polsos i aquell tancament de tots els
sentits, perquè em dugui cap a un paisatge de futur ple de possibilitats i
horitzons diversos en el qual encara hi càpiga un poc d’aventura minsa,
d’esclafits de rialles o de l’absurd més impossible que em permeti adormir els
meus nervis destrossats, em doni un inici de somriure i l’empenta per posar en
ordre les meves idees o fer-les desaparèixer, m’és igual, però, sobretot, em
calmi aquest dolor que cap ni una de les pastilles que em recepta el doctor
Febrer és capaç d’apaivagar i que ocupa, i fa malbé, la xarxa de comunicacions
que em lliguen amb el món.

Reia tot sol, fluixet, i això ja era un bon senyal, quan llegia les
paraules que algú havia inventat per guanyar-se la vida contant el futur dels
que érem bessons, com si fossin un acudit sarcàstic i una mica sàdic, que em
pronosticava coses així per a aquella jornada: La vostra capacitat per
estimular els altres us dóna una reputació sòlida d’home enèrgic, però que avui
es multiplicarà com si passàssiu a la velocitat superior. D’una manera general
és possible que estigueu ben disposat a trobar una situació, o una persona,
susceptible de transformar completament les dades de la vostra vida. Unes
irresistibles ganes de frescor i de novetat us regeneren. Sou ben lliure d’acceptar
o no aquesta nova que pot modificar la vostra vida. Podria ser un dia com
aquell en què Einstein ha entrevist per primera vegada els principis de la seva
teoria de la relativitat. Posau un peu rere l’altre i caminau. Aquí em tornaren
a créixer exponencialment les punxades als polsos i em vaig haver de prendre
una ampolla sencera de la injecció de dolorec amb aigua. Les preocupacions
obsessives eren com avions kamikazes acabats en punxa que em fitoraven els
cables nerviosos i els pegaven foc. El cap em bullia.

No me’n podia avenir: la meva dona havia organitzat un viatge a
Londres per veure la nostra filla Raquel en companyia del nostre fill petit,
Julià, que estudiava a Barcelona, en aquelles dates precises en què ella sabia
des de feia estona que la meva feina d’advocat seria molt dura, perquè havien
de comparèixer davant el jutge dos dels meus millors clients, que estaven
acusats d’haver realitzat operacions tan diverses amb els doblers públics com
el robatori i el blanqueig del gran capital aconseguit, un judici en el qual em
jugava el prestigi del despatx i potser una gran part de la feina futura, i per
mor d’això li vaig dir a les clares i amb males formes: Magdalena, aquest
viatge a Londres és una animalada, quan més et necessit per aquí perquè
m’ajudis a dur la creu i, de passada, m’acompanyis a sopars i altres
compromisos en què, gràcies a la teva presència, podré fugir d’estudi de tants
de personatges que l’únic que volen és fer-me la traveta, només se t’ocorre
partir quinze dies per fer perdre el temps a una joveneta que estudia
arqueologia i a un al·lot que té un feiner per acabar el seu projecte de final
de carrera d’arquitectura amb la frivolitat d’una dona i una mare que ha perdut
el nord.

Sense que em contestassis em sonà el mòbil i em donaren una notícia
fotudíssima, el fiscal presentava dos testimonis nous que asseguraven que els
meus clients els havien demanat, i ells havien pagat, comissions milionàries
per a una requalificació de terrenys d’un polígon industrial i, per afegitó, els
dos malanats havien lliurat papers comprometedors i uns enregistraments cutres
que demostraven la nocturnitat i traïdoria dels meus representats. Aquí fou
quan et posares a cridar, belar i plorar, cop sec, amb un renouer tan espantós
que vaig haver de dir al meu passant que ara mateix aniria cap al despatx per
aclarir tot aquell devessall, mentre tu mormolaves amb falset, després del
desgavell, quasi com una soprano escanyada, que no t’havia estimat mai i que
partiries cap a Londres encara que fos la darrera cosa que fessis damunt la
terra.

Plovia tant quan vaig sortir al carrer que el netejaparabrises de
l’audi no servia per esborrar el vel d’aigua que em feia menar d’esma entre els
pins d’aquella urbanització de Son Vida que em coneixia fil per randa, i vaig
fer un alè fondo quan ja vaig veure arribar el primer semàfor de Son Rapinya,
on em sentia més assossegat perquè l’aigua de bimbolla s’havia convertit en una
neueta lleugera entre la qual m’apareixien les mamelletes com dues taronjones
tebes i suaus de Doris, la meva secretària fidel, que tocaria a voler aquella
nit dins la cambra matrimonial i que em farien oblidar aquell dia espantós que
semblava anar tan a poc a poc, tan lent com la circulació que em tenia
retingut, aturat, a la plaça de Madrid, just davant l’església de Sant
Sebastià, i que amb bones em deixava arribar fins al passeig de Mallorca, on
vaig entreveure un al·lot amb una caputxa blava que em feia senyes perquè
aparcàs just davant la porta de l’entrada d’aquell hall de marbre diamant negre
on m’enlairaria cap al meu despatx i aclariria aquella nova volta de pern d’una
situació asfixiant.

Per què es toparen les nostres mans, la teva mà dreta joveníssima, amb
les ungles rosegades i la pell aspra, amb la meva mà dreta amb dos anells d’or
al dit índex i un cansament d’home que ha signat massa paperassa, quan et
donava unes monedes, i vaig sentir un calfred com una cinglada que em feia
esses per l’espinada i que em pensava que ja no sentiria pus mai més? Per què,
quasi sense pensar-ho, et vaig demanar d’on eres, i quan em contestares, de
Romania, com si això fos una consigna secreta, et vaig convidar a prendre
alguna cosa al bar de Ca n’Ignasi de Pollença? Per què ens posàrem a parlar
pels descosits com si fóssim dos amics que feia molt de temps que no es veien,
s’han trobat per casualitat i celebren aquest encontre? Per què em vaig
entusiasmar amb aquell espanyol macarrònic que amollaves, pastat de frases
trivials, falses concordances, manca de gramàtica elemental, i que em semblava
la narració més plena d’encanteris que m’havien fet mai des que la tia Joana em
contava rondalles el dia de les matances quan vetlàvem vora la foganya? Per què
em va passar el temps i el mal de cap tan aviat que quan Doris em telefonava li
donava llargues i, a la cinquena cridada, quan em va dir que la urgència de
feina era absoluta, li vaig contestar que només el meu cap era absolut i li
vaig penjar sense cap mirament? Per què et vaig dir que et convidava a dinar i
ens vàrem donar cita amb molt menys temps que el que necessitava per arreglar
tots els meus assumptes?

No sabia les paraules del meu paper amb aquell al·lot romanès que
dinava amb mi en un restaurantet d’Escorca on suposava que no ens trobaria
ningú conegut, i tot això era una novetat, aferrat com estava a les frases
estereotipades, repetitives, mortes, que formaven els diàlegs de la feina, de
les amistats i de casa que em permetien posar el pilot automàtic de la
convenció per quedar bé sempre, tot el contrari de les paraules mudes que no em
sortien davant la xerrera desfermada de Dave, que tant li era contar-me que no
suportava els mallorquins ni el mallorquí, com explicar-me amb tot detall els
encontorns del llac de Sibiu, plens de boscos verdíssims i d’ocells acolorits
on ell voldria viure sempre, paraules mudes que de tant en tant es convertien
en una sonoritat que returava. Jo, un dels advocats més brillants de Palma que
sempre s’havia distingit per una oratòria fluïda i exacta, m’havia convertit en
un home que quequejava i que amb aquesta meula sorda no hauria guanyat mai ni
un plet, mentre ell no s’aturava de parlar i parlar i em deixava embambat.

Amor meu: aquestes dues paraules són per a tu, Dave, que dorms aferrat
a la meva còrpora com si jo fos un salvavides per al teu naufragi sense saber
que és a l’inrevés.

Amor meu: aquesta declaració que només he fet dues vegades en la meva
vida, és per a tu, Dave, que m’has marcat amb el tatuatge més definitiu que no
hauria imaginat mai.

Amor meu: Dave, en aquell casetó d’obra perdut enmig d’un ametlerar
que has ocupat i és ca teva, m’has fet sentir coses que no coneixia, que
reconeixia, que sabia, m’has fet veure, en aquestes quinze nits i en aquests
quinze dies plegats, que vivia dins una pell morta, m’has reviscolat i m’has
col·locat en la situació més dura i més decisiva de la meva vida.

Amor meu: partesc amb tu cap al lloc dels teus enyors, per més que
sàpiga que en arribar-hi me’ls faràs engolir tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!