NO DEIX ELS CAMINS DE CA NOSTRA: L’ESTRANGER
Assez!… Des erreurs qu’on me souffle, magies, parfums faux, musiques puériles.? Et dire que je tiens la vérité. que je vois la justice: j’ai un jugement sain et arrêté, je suis prêt pour la perfection…
R.
És una lletra infinita. Ho vaig saber des que la vaig conèixer. Zelda desplega els radars més detallistes, més extravagants, més secrets i capta ones, sismogrames i tremolors que cap màquina podria descobrir.
Aràlia, després de les envestides de l’amor, quan barrinàvem i manxavem com animals, em deia algunes vegades: Has passat gust com una dona.
I em deixava estormiat, buit, panteixant.
Ara Zelda escriu: «No et pots imaginar la capacitat per a l’expressió que presenta Aràlia. Ella sap que aquest tancament en un convent de Kyoto tindrà conseqüències per a la seva vida. Ella sap que ignora quines. Emperò no s’atura de volar per cels i mars innombrables. Hi ha unes mirades subtils que he caçat al vol en les quals intenta amagar que està despellada: que fins i tot l’aire pot ferir-la, els batecs propis.
Crec que no l’havia vista mai tan novella, tan jove, tan nada de bell nou. És tot un experiment del qual no et puc dir els resultats.»
És l’estètica que va contra la transparència que visc, que vull, que sé. Una cosa així em digueres, Aràlia, quan al Louvre devoràvem unes costelles de vadella pintades per Goya. Només m’interessa el vel de les costelles. No es temen que darrera no hi ha res?! I quan deies això feies cara d’empipada.
Em despaís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El meu destí és omplir de flegmons les planúries formades per les maixelles dels silencis que he rebut en herència. I mentre fecund l’arenal, llumeta en mà, em deix prendre pel desvari que es desprèn com una espurna. Somnii que som a la cala fonda, al caló de l’amor en vena, disposat a inflamar l’aigua, a encendre el cel d’un ocàs que no va de mi, que m’ignora, que em nega.