NO S’HA ATURAT DE PLOURE
És una sensació magnífica, (ha! ha! ha!, sobretot si tens casa i calefacció, ai las!, emperò no em vull posar negre i amarg), veure la pluja camadaranyesca rera els vidres del gabinet on pas les primeres hores tranquil·les després de l’activitat desenfrenada d’aquests darrers temps.
Badoc molta d’estona sobrevolant els lladoners sense fulles, els gegantins cactus, les palmeres nervioses, els arbres de l’amor plens de fruits secs, els ailants filiprims i els pebreboners elegants ?jujolescs? rera la glorieta devastada pel rotaboc vell i les estacions.
M’acompanya el Tractat d’elocució de l’amic Salvador Oliva, on aprenc a dir la configuració sonora dels mots i les bones maneres de pronunciar els textos. Després si ho vulll amollar a la meva sabré per on va la trangressió de la norma. Record un consell de mestre Foix: un poema hauria de tenir la mateixa claredat que una carta comercial. O potser no era així sinó que el savi Foix ens deia que tot poeta ha de saber escriure una carta comercial. Les dues coses són bons consells per a un mateix. Aquest un mateix que moltes vegades es perd per voler enretorcillar la frase fins aconseguir un textura enrevessada i difícil per a si mateix i per al lector.
Pas un guster de fullejar el catàleg Antonin Artaud. L’exposició es fa a la Bibliothèque nationale de France a París del 7 de novembre de 2006 al 4 de febrer de 2007. En el meu darrer viarge parisí aquesta era una de les fites que no vaig atènyer. El catàleg em permet degustar molts de textos fotografiats i reseguir aquella lletra nerviosa i plena d’il·luminacions, entretenir-me amb aquells dibuixos ?nombrosos autoretrats? envoltats amb les seves paraules poètiques i profètiques. I també veure fotos dels seus muntatges teatrals, fotogrames dels films en què va participar ? meravellosa la imatge de le moine Massieu a La Passion de Jeanne d’Arc de Carl Theodor Dreyer.
«Je fais venir parfois, à côté des têtes humaines, des objects, des arbres ou des animaux parce que je ne suis pas encore sûr des limites auxquelles le corps du moi humain peut s’arrêter.»
Un descobrimen last minute: Georges Hennein. Nat a El Caire el 1914, fill de l’alta burgesia copta. De mare italiana va créixer en un ambient francófon i francòfil. Habità a Brusel·les, Madrid, Roma i a França a partir de 1930. Tornà a El Caire el 1933 on comença a publicar cròniques i poemes. Coneix André Breton, emperò és independent i entusiaste amb el moviment surrealista. Déraisons d’être és el títol d’un plaguetra de poemes publicada a París el 1938. Des del 1939 participa activament en el moviment cairota d’Art i Llibertat. Revindica la dignitat política de «L’intellectuel dans la mêlée» i l’exigència d’una ruptura estètica, «Vive l’art dégénéré!». És administrador des Eaux du Caire i el cronista polític i subversiu que dirigeix una fàbrica de cigarretes. El 1961-62 la seva presència no és compatible amb el règim de Nasser i habita Atenes, París, Casablanca, Gibraltar i Roma i escriu a Le Mercure de France, Jeune Afrique, L’Express i Le magazine littéraire. Mor el 18 de juliol de 1973 a París.
«ASSIA LASSAIGNE
Un merveilleux lever de paupières
redore les vieux rivages humiliés
Le jour grandit et vient vers nous
et vous seule pouvex lui parler
vous seule
dans votre superbe ignorance des langues mortes.»
Escolt la banda sonora del film Marie Antoinette de la Sophia Coppola: un pler inacabable.
Cerc la Sibil·la per la Lisa de Dead Can Dance.
Es fonen tres espelmes de cop.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.