LLUMENERET BLAU DINS LA NIT
C’est le néant qui gagne
EM TROB DINS UN DOBLE MOVIMENT DE DEMOLICIÓ I DE REFUNDACIÓ.
Venetia crea al seu voltant un camp magnètic.
Quina complicitat riallera tenim! Estic segur que tu, A., ho desaprovaries amb un gest d’escàndol. Ens renyaries amb la mirada.
Hem parlat molt de la por. De la por que tenim tots i i no gosam confessar-ho. De la passió de por que ens envaeix de vegades i no ens deixa viure.
Ha, hahahahahahahahahahahahahaha!
És impossible transcriure les convulsions de les rialles a duo. Fem duets de riallades. Ens esbutzam.
Charles ens troba dins aquests atacs d’hilaritat i ens demana el motiu d’aquella festes. És mal de fer contestar-li. El desencadenant d’aquell rebombori pot ser un doi que Venetia m’ha xiuxiuejat o el míting que li he fet a Venetia sobre el caràcters dels misstages de Son Asgard.
Tenc ganes d’escriure uns frescs d’intimitats humanes que Charles pintaria.
Serien retrats lletrejats amb aquarel·les de transparències, cops de grafit per descriure vides alienes (i alienades) o tocs d’escalpel per desxullar tanta mortor com creix arreu arreu.
Venetia en aquest sentit és radical: «Cal captar la freqüència justa del personatge, tot és juga aquí.»
«No et guariràs del teus dolors més que desitjant-los.»
«El gust com l’amor no es troben més que per fragments.»
El sopars de Son Asgard són llargs, inacabables, serens, plens d’una austeritat amarada d’esperits euforitzants que ens engresquen fins a la mala hora de la matinada.
He vist el blau vibrant que precedeix la sortida del sol.
M’he fet un solitari pensant en tu, Aràlia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.
Idò això, la lletra anual ja l’hem cobrada, gustosament.
Una besada
qui escriu els solitaris d’aquest aïllament?
poeta!, vull partir en vers
i deixar l’ombra de la palmera
m’ofego en terra i llençols de respir sedós
poeta!, vull fendir en apnea
i arribar!