NED EN ELS MOTS
Honor a aquells que, a la vida que tenen,
han decidit de guardar-hi Termòpiles.
Kavafis
Aquesta lletra esmolada, escatada, rebaixada per la gúbia del temps és l’unic lligam que esfilagars.
Vaig errívol i soliu per les prades de la tarda calitjosa.
Passa una hora, p’entura dues.
Mir des del finestral l’heura, sostre de la pèrgola, quasi negra per la llum darrera, aixuta i polsosa.
Un fons de crepuscle en marbre rosa jaspiat com un trompe-l’oeil és el teló enmig d’on apareix, brollador de flors damunt la negror heurera, el blanc puríssim del mirasol antic.
Modest Urgell ho veia així.
M’ataca un delobí de preguntes totasoles.
Venetia no ha tornat.
Charles pinta a les totes.
Roman amb mi mateix, a la intempèrie de mi mateix.
Suaixí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
batallar en l’ombra
Fa dies que no rebo correu de Belette. Al darrer em mencionava la batalla de les Termòpiles entre grecs i perses per subratllar-me el que sempre discutim. Dienekes, un soldat espartà que hi lluitava, creia que els arcs i les fletxes eren poc dignes ja que evitaven l’enfrontament cos a cos. Es veu que va ser aleshores que va declarar la frase famosa: "aleshores lluitarem en l’ombra". Belette remarcava que sovint, lluitar a l’ombra no és una decisió covarda, com pot semblar en aparença, sinó obligada per les circumstàncies. Com la lluita silenciosa de les dones i la literatura.
Belette, en el correu, em demanava per Aràlia. Li vaig respondre precisament el mateix que Aràlia em digué: "Cal ser a l’ombra per parlar amb lucidesa. Els esclats de llum a ple sol són imperceptibles." Aràlia té un posat trist i plorós. Se sent maltractada per Lechevalier. Quan abans m’explicava el seu amor exultant i gojós, ple de viatges i regals i coneixences, ho feia amb un somriure que no em fascinava. Havia celat el seu entusiasme fi amb enlluernaments de brillantina sintètica. Quedava tot ocult per una resplendor que em dolia. Jo no em vaig creure mai Jerôme, ni els seus negocis ni les seves intencions. Veia mentides i flasedats. Per què Aràlia va escampar que anava a Son Asgard amb Daphne i jo, quan Daphne era a París amb el representant de Charles per l’encàrrec de la cúpula de la Unesco, i jo era en un simposi a Madrid? Aquest és tan sols un exemple.
Ho hem comentat algunes vegades amb Belette, i hem detectat certa necessitat de dur la mentida al llindar de l’autoengany.
Belette pensa que Aràlia, amb el plor, comença a despertar de l’estretor de mires enlluernadora i falsa de Jerôme Lechevalier. Potser té raó.