BIGGER THAN LIFE
Ainsi Duras décrit-elle Delphine Seyring: «Mais "elle", qui c’est? On a calculé qu’il faudrait des centaines des pages pour décrire rigouresement le pas de l’homme, et dans ses causes musculaires, nerveueses, et dans ses efforts.»
«Intent pintar la poètica de la desesperació», digueres aquesta frase, Charles, i m’entraren unes ganes horroroses de riure. Riure com un boig. Riure com un orat. Riure com un savi. Riure com un nin. Riure com un colló. Riure com un amic.
Vaig riure i tu em miraves des de la distància del teu quadre. I no em demanaves res.
«Sembles un home sense futur», has amollat com si no res.
No m’aturava de riure. Hi havia una mescladissa de sentiment extrem i de sequera, una combinació supremament elegant de fluidesa i de suspens, de desolació i noblesa dins aquells porxos de Son Asgard amb unes grans voltes de marès on s’acumulaven les andròmines de molts segles i on tu havies trobat el teu cau.
Aràlia també estimava les golfes perquè allí s’estotjaven els records.
«Són un palau de la memòria», solia dir quan hi pujava dies sencers.
Charles, en la teva obra hi havia una constant: deixaves als teus personatges –i als teus espectadors– el major espai de dignitat.
Polvoritzaves els llocs comuns, omplies el full d’una grandesa senzilla, d’una noblesa contemporània, d’un "com viure" que em fa pensera.
Charles, mires la baixada de la claror amb una tranquil·litat difícil.
Voldria que em parlassis d’Aràlia, emperò em mosseg la llengua.
Em mostres dibuixos, estudis, sobre Venetia.
«No creus que hi ha alguna cosa commovedora en la seva mirada?»
Quan acaba de dir aquesta interrogació pens que em llegeix el pensament.
(No ho vaig escriure fas un parell de nits?)
«He intentat caçar al vol les llambregades violetes del seu esguard i no hi ha manera…»
(Em vénen davant les mirades d’Aràlia: intersecció de violetes.)
L’austeritat de les esponges. Podria ser el títol d’aquests nuus sobre un vers fet de posidònies.
«No veus les llums del cos?»
«No veus l’entièreté de son corps?
«No la sents com funciona sobre el fil del temps?»
Estic embambat amb aquella col·lecció de grafits, d’aquarel·les, de tintes xineses, d’aiguades…
No ens temem i fa fosca.
«Anam a sopar?», deman amb un sospir.
Charles em mira i somriu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mais "elle", qui c’est?
Quan ens vam acomiadar de Venetia ja era força tard. Daphne ens esperava al seu
apartament per anar a sopar a casa de Régine, que ens havia convidat a totes
tres.
Veure-la allunyar-se va ser com un surt momentani, si el diamant engalzat a
l’anell d’or hagués saltat de sobte i els ulls recerquessin entre els dits,
la màniga, les rajoles, va fondre’s amb la multitud que s’escolava per la
boca del metro.
Em va quedar una impressió commovedora. Em costa d’especificar ben bé res més sense caure en vulgaritats. Hi ha persones que deixen una petja damunt d’altres. Aquest no és el seu cas. Ben mirat podria ser el contrari. Té una manera d’aproximar-se subtil, respectuosa i digna. La carícia suau d’una pestanya.
Fa poc vaig saber el motiu del viatge a Son Asgard. Aràlia em contà les darreres circumstàncies de Venetia. Un sentiment sibil.lí se m’enredà en el diafragma i l’aire em feia mal al pit quan hi pensava. Recordo els darrers mots que ens digué, amb un somriure descansat, abans de fer-nos el petó: "On es perden les llàgrimes seques?"