EL DESIG DE SABER
Je pensai à ce que disait Gide sur la nécessité, pour l’écrivain, à un moment de sa vie, d’avoir «un milieu», c’est-à-dire d’ajouter à l’extreme solitude de l’acte d’écrire des points de fidélité, de communication, de solidarité.
E. Marty
Dessabeït, entotsolat i tiquis-miquis he rebut la telefonada de Venetia des de la seva cambra a l’altre extrem de Son Asgard com un miracle. Hem quedat per anar fins a la cova dels Anegats a pegar un capficó.
Em sembla mentida la facilitat que tenc per passar del fons abissal del meus desveris a l’apoteosi solar del paisatge ressec i aromàtic que ens duu cap al mar.
Anam amb el golf descapotat. Conduesc amb seny. Hem deixat enrera els ametllerars encara verds i a poc a poc s’ensuma la garriga i tots els signes de les penyes. La terra roja es fa de cada vegada més prima amb tanques plenes de faves polsoses ran de carretera; hi ha sementers sembrats de veça però, cop en sec, un revell apareix damunt una paret seca i les estepes gomoses i sense flors blanques ni liles ocupen llargues extensions.
Se sent la mar. Les mates i els ullastres es converteixen en els anunciadors de la proximitat de les ones. Entram dins el camí que va a la platja dels Lliris. Recorrem un parell de quilòmetres dins els pins entorcillats que creixen damunt el mateix rocam. Venetia em demana, també, el noms dels llocs: can Moreno, can Xorraquí, can Bouer, Son Xarrupoc, el puig de les Morlandes, les Comes Fredes…
Quan surts del cotxe, Venetia, quasi caus de morros. Has ensopegat amb una pedrota que sembla un cap d’home. Ets tu mateixa que has fet la comparació mentre et fregues la cama amb un mocador: «És com una peça de Modigliani que fa uns anys trobaren al fons de l’Arno.»
Després em demanares els noms de les plantes que havies conegut aquesta setmana. Em posava en la mateixa pose del meu professor de botànica, Don Oriol de Bolòs, i amb una veu clara i una gramaticalitat perfecta et donava noms i descripcions.
Així anaven passant la ravenissa, la corretjola, l’esparraguera de gat, el coltell, la vinagrella, la porrassa, l’albó, la vidalba, el trèvol, l’aritja i mil i una més.
Venetia es tirava des dels penyasegats amb tots els noms de la plantes dins la boca.
Venetia reia com una orada i em recordava, Aràlia, la teva forma de ser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
coherències
va ser veure Venetia, i saber que s’entendrien,
és una mena de sisè sentit: l’observació d’una persona
m’envia definicions aproximades: espatlles caigudes i coll estirat,
per exemple, tingue’n compassió; i si a més té els ulls entelats,
no te’n refiïs: és algú que no vol les seves pròpies pretensions
i a sobre s’oculta en la contradicció
els ulls de Venetia van parlar-me d’amor profund
l’amor d’un rosa que s’intensifica en violeta
els accents lilosos de la mar que espurneja els darrers tons del dia,
tots els actes continguts per a la digestió nocturna del pensament
vaig saber que s’entendrien perquè coneixia el concepte d’amor
que tenia Belette: l’amor és la mirada que ho considera tot,
la mirada dels radis infinits i de centre profund inabastable
totes dues llambrejaven de sensibilitat, curiositat i pregonesa