L’ESPASA DE DAMOCLES
Tot el temps del passeig hi he pensat.
Els niguls d’avui horabaixa eren un catàleg de cirrocúmuls sobre un cel molt blau. Avui dematí, a Palma, també he vist aquest cel entre el marès de les cases.
Fa fredor. Vaig amb una jaqueta de llana. I demà em posaré el gorro.
Tottemps l’espasa de damocles damunt. És una idea angoixant. No. És una idea asserenadora. Quan he tengut la serenitat dins el camp han refilat un sebel·lins. El sol era un reflex carabassa dins la fosca creixent. Tot semblava massa bell. He pensat que havíem de pagar peatge per aquesta bellesa.
I la idea de l’espasa s’ha baratat en alguna cosa de reconfortant, de lúcida.
Ens fa més feliços la lucidesa?
Aquesta idea m’ha pegat voltes pel cervell fins que he tancat les barreres, he fet el caminal dels ailants i he entrat a casa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
N’hi ha que només en treuen lluentor, d’altres per ventura els il·lumina, la fan servir de lluerna un finestró humil cap a la selva o la mar gran, d’altres s’hi empolainen. He sentit a dir que a alguns filòsof antics prenia la forma de llàntia o de fanalet i feien camí amb la idea de no travelar. Però també he vist que d’altres l’han convertida en cuques de llum, fins i tot focs artificials. Sembla que has de provar que no t’enlluerni, que de la finestrella no n’has de fer un balcó des d’on predicar, qaue no hi fa res si t’instal·les al bell mig d’una claraboia. Un lloc que permeti l’elucubració? Que permeti fer feina amb claror?Però i si el que cerques és prendre, accedir a la pira? Nedam en le reverberació, aquesta és la sort. Passes que et portin cap al llumenaret blau? O era un focus?