He acabat de passar en net una conferència que vaig fer l’any passat per celebrar el centenari de les Horacianes de mestre Miquel Costa i Llobera. Estic esgotat, emperò encara tenc el coratge de transcriure el darrer poema del llibre.
COMIAT (HORACIANA XVI)
Per un cel matinal tot blau i rosa
jo veia un temple de puríssim marbre
blanquejar entre el verd de la ribera
damunt les clares ones.
Se columnades de gentils estries,
al perfilar-se paral·leles, feien
conjunt harmoniós, com el cordatge
de la sagrada lira.
Esculpit el frontó, damunt el pòrtic
serenitat irradiava augusta,
com el front galeat i sereníssim
de Pal·las Atenea.
Era allò, vist enfora, el santuari
de l?Art suprem. Com ne seria esplèndid
l?interior! Quin càntic, quins oracles
allà ressonarien!
Jo prou volguí pujar-hi, mes vaig perdre
l?incert camí: m?abandonà el coratge
i l?esglai me digué: ?Per què t?esforces,
somniador inútil??
Després? el temple aquell perdí de vista,
i ja mai més he somiat muntar-hi.
Però a voltes, encara, per ma ruta
girant-me, el veig enfora.
El veig, i deturant-me a contemplar-lo,
ja per mi inassequible, en dón indici
a l?esforçat jovent que canta i puja
les costes de la vida.
Oh vosaltres que un jorn entreu al temple,
no us deman per a mi ni una memòria,
mes, ah!, gravau-hi lo que jo hi volia:
El nom de nostra pàtria!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si cada vegada que es posen el nom de Costa i Llobera dins la boca fessin un link als continguts com fas tu ara, tots aquests escolanets del PP que fins i tot s’han atrevit a arrossegar el Mestre per dins discoteques, se’n farien enfora. Anomenen en Costa perquè saben que anomenat seu ningú no el llegirà: pensaran que és com ells. Per això, d’en Costa només els serveix el nom i la mateixa foto que hi ha a l’estampeta de la beatificació. Una de les celebracions del centenari de les Horacianes va consistir a anar a nedar a Formentera fent creure que era Formentor (amb doblers públics, of course: la poca xavalla que no se’n van endur a les Caiman). Al poble del poeta tothom tallava claus i llaunes i varen escriure cartes a l’Avui per fer amollar el mac enterra a na Mapau II. Però foren censurades. Llàstima que aquell article no hagués sortit penjat a l’edició digital, l’hauríem feta blava.
Bonica poesia, aquesta que has penjat avui. I visca els Països Mallorquins!