Plagueta de Bord

LLUC EL BAUDELAIRE DE JORDI LLOVET: LES FLORS DEL MAL

UN ESDEVENIMENT EXTRAORDINARI. Si la literatura ocupàs el lloc que li correspon en aquesta societat, infeccionada de vulgaritat i d’analfabetisme, tothom parlaria, vocalment-analògicament i digitalment, d’una feta sensacional: l’aparició per primera vegada en català de l’edició  bilingüe i completa de LES FLORS DEL MAL (Poesia 100, Edicions 62), a cura, curadíssima, de Jordi Llovet. Cal dir ben fort que l’amic, professor, crític i escriptor Llovet és un dels meus maîtres à penser des d’aquells anys setanta que visquérem en una Barcelona en què la vida —sensitiva, política, nocturna, social, universitària, sexual, cultural, etc.— tenia la intensitat i el fervor, la cervelltremolor d’un volcà en erecció. I és un lector fi, intel·ligent i sensual, (qualificatius que ell dedica a mestre Josep Pla). Traduir Les flors del mal al català és fer que la llengua catalana exhali els mateixos perfums de les flors del mal que la llengua francesa trunyellada per aquest poeta dels paradisos artificials, de l’spleen, de la Ciutat, i de totes les voluptuositats de l’humà contemporani. Encara no he llegit tot el llibre (és un llibre infinit), emperò els poemes que he rellegit un parell de vegades — «Al Lector, «L’Albatros, «De profundis clamavi, «El posseït, «Lesbos, «Un fantasma», «La veu, etc.—, tenen les paraules, els versos, els pensaments i la música dels originals, en català. Jordi Llovet ha superat el repte. Ha fet seu Baudelaire amb un català on les escabrositats i els sacrilegis, les voluptuositats i els satanismes, els plers de la droga i del sexe, les ambivalències i els fondals del dolor d’aquest poeta urbà, carreguen d’altes tensions l’idioma. Tot un exploit, tota una meravella per a l’hipòcrita lector, mon semblable, mon frère, que frueix fascinat i seduït. Llovet no ha vestit ni transvestit la música baudeleriana sinó que ens la fa sentir en l’ordre i la bellesa dels seus mots. La traducció com a creació. Uau! «Els escriptors fan les literatures nacionals; els traductors fan la literatura universal.», deia, amb bon criteri, Saramago. No se’n pot sortir indiferent d’aquest treball literari llovetià que ja té un lloc dins la Història de la vida del català, com a energia vivificadora de bon de veres: sobredosi d’injecció poètica. Així es fa viure una llengua: amb traduccions de grans mestres del mester poètic que es converteixen en vertaderes creacions del traductor sense trair gens ni mica l’autor. Llovet ens demostra un altre cop que és un traductor escriptor. Bravo! Aquest llibre, Les flors del mal, és una joia en molts de sentits. L’edició en tapa dura d’un vermell carmí amb les lletres blanques, amb les 646 planes cosides a l’antiga, tot això li dona el valor d’un objecte clàssic. La sobrecoberta, amb la reproducció del retrat de Charles Baudelaire per Nadar, és un gust. Emperò el vertader i saborós gust, el vi i el haixix, són totes les lletres del llibre. (…)
La Presentació de Llovet és com qui sentir la veu d’una intel·ligència
esmolada que repassa la recepció de Baudelaire dins la literatura
catalana i en fa un fresc clarificador i ben dur sobre el perquè de tan
poc “mal” dins les lletres nostrades i benpensants. També ens explica
totes les versions dels poemes i ens guia sobre els textos que podrem
llegir: Prefacis del poeta, Les flors del mal, Les despulles,
Addicions, cronologia i notes, i índexs. Aquesta edició completa de Les
flors del mal ja ha estat reconeguda amb un premi ben independent: el
Ciutat de Barcelona de traducció d’enguany. Doble felicitat per a Jordi
Llovet: la de veure els anys de treballs i dies fets obra de la bona, i
el reconeixement de la seva ciutat on entre problemes de rodalies,
d’estatut, de cultura ha aparegut aquest aliment epifànic, ambrosia de
poeta. Moltes de gràcies i per molts d’anys i bons, Jordi!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!