Ensayaba con la niña en absoluta libertad.
Lolita Bosch
WAITING
Aràlia, estic en un moment de l’enyor en què tot ho veig com una imatge immòbil i congelada. No puc convertir els records en sang, ni en calor, ni en tedi, ni tan sols en la descripció completa i ben informada d’una situació sense sentit. O amb el sentit insensible. Hi ha una tensió estranya que em mou les paraules cap on no sé què volen dir, cap a on no volen anar, no conec per quines cucaveles volen o cap a quin miratge misteriós, o més aviat vulgar, m’empenyen. Enyor les perspectives que tu em dibuixaves com una enginyera dels sentiments innominats, com una especialista en mirades invistes o, senzillament, com una narradora a l’antiga que sap les passes necessèries per fer vives les fulguracions i les estridències de les veus que arriben de no se sap on. L’actual situació comença a semblar-me inexplicable. En l’època de les comunicacions instantànies, tu, Aràlia, no fas servir cap tecnologia lloccomunerament anomenada nova, per deixar les ditades d’un senyal, el fum d’una alimara, el ressò d’un tam-tam on poder dir-te cap a mi. No sé allò que escric, la tranquil·litat quasi claustrofòbica d’aquest gabinet de voluptuositats –que tu no coneixes– fa d’aquest niu de Son Asgard un espai inexpugnable, tan personal que, si em pegàs un atac de cor, segur que madò Bet, la senyora àvia, Mlle. Vieux o Charles (que són els que coneixen alguns ecos de la meva vida vertadera), no em trobarien fins que la policia científica escorcollàs el laberint d’aquesta possessió –feta de cases damunt cases– amb instruments molt sensibles. És una idea que no em produeix ni fred ni calor. Les coses pòstumes em són molt pròximes des que era petit. Tu, Aràlia, m’ensenyares a jugar amb els trasts verjos de la posteritat. La petita mort formava part d’un cerimonial que repeties amb dolorosa versemblança i que, sempre, em feia patir, plorar, xisclar, desesperar-me malgrat que sabia que tot era comèdia. Foren jocs d’annus horribilis que no em fan ni un calfred, ni una erecció: aquells canvis volumètrics que tu, Aràlia, sabies provocar amb afinitat corporal exacte. Hi ha una claror irreal. Un focus que ix de no sé on crea ombres que es mouen tottemps. Anar a caçar ombres va ser una altra de les teves exploracions més sovintejades: sortíem de nit i tu sabies trobar les dreceres de la fosca on passaven coses estranyes, fantasiejaves l’espai dels entrellums lluents i els entredós grisos fins que una por paranoica començava a invadir-te, com una tensió nerviosa que es manifestava en els xiuxiuejos que amollaves cada cop més fluixos. I així desapareixes rera una ombra de pi que es convertia en una mata, una paret de pedra seca que esdevenia un teló o l’encontorn d’unes troanes tallades amb la perfecció d’un jardiner geòmetra. Sabia que no podia cridar. Sabia que calia anar molt viu per no caure en un parany que em deixaria lluny de tu. Reaccionava com si es tractàs del moment anterior a una catàstrofe en una pel·lícula de ciència ficció.
Era una bèstia assedegada de sang.
Com ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els partits democratics de l’Estat són morts. Sols cerque el poder per el poder, siga com siga, de forma inmoderada i lesiva.
Aurà que cercar amb els partits propis, dreceres pròpies, independències propies, oblidar-se del politics que és venen als la politica antidemocràtica espanyolista i neofeixista.
Venuts a l’enderroc per l’enderrroc, sense to ni so, per derribar qualsevol intent democratic d’evolucionar pacificament.
En nom de la moderació, és convertiex moderadament irrespirable viure i respirar amb un Estat com l’espanyol.
Ja fa anys i anys, jo diria que des de la transició, però ara ja li la gent ja escomença a veure-li el plomer.
Et trobarien tot d’una. No hauries de fer ni pudor. A en Miquel Bauçà l’obligaren a fer pudor, per humiliar-lo fins i tot quan ja es trobava a l’altra banda del mirall. Varen fer això per donar la raó a uns altres murmuradors felanitxers que feia estona que escampaven que el poeta feia olor de peus. Com que no li varen poder trobar mai olor de res dolent en els escrits, li cercaven la pestilència dins el forat del cul. Jo llegia Suttree, de Corman, i vaig saber això de l’Eixample en el moment en què en el llibre acabaven d’obrir la porta de la balsa damunt el riu on el protagonista s’estava podrint i dues rates desapareixien pel portelló com fum per la xemeneia.
Si no podem controlar la pulsió volumètrica dels nostres propis esfínters, com vols impedir que qualcú tengui gana, set o fumera mentre feim el badall?
sóc al mig d’un París alenat, anhelat
alguna cosa m’ha empès molt lluny d’on era per l’afany de l’innombrable
i ara no sé on sóc, les ombres m’encobreixen en un sense sentit de difícil immersió
una sacsejada de vent malparida en mala hora
em trec de la butxaca l’hematites que em va donar Belette (per a quan la sang no et circuli, em va dir aleshores)
el semàfor continua en roig però poso un peu a l’asfalt una gambada llarga rere el taxi que acaba de passar dues més abans no m’embesteixi el citroen la moto que m’esquiva i el crit d’una persona no amiga que em recrimina la imprudència.
sóc a sota la torre de ferro
l’home de l’abric de qui no em ve el nom al cap em lluca entre la multitud
amb un calfred m’hi acosto, em dóna una mà reconfortant i em xiuxiueja:
porta’m allà on no hagis de recordar res