Plagueta de Bord

Ho assegur. Repassava amb la vista cadascuna de les zones del jardí. Enfora explotaven cotxes-bomba, el rumor de la mortaldat s’estenia a traves del fil radiofònic, m’enganyava inventant una faula als esdeveniments. Tornava a passar la vista sobre les fulles de l’heura, les branques del llorer, les capçades dels caquiers, el verí dels baladres, l’explosió de floretineues grogues de la bignònia, l’esplendor dels fassers, l’aridesa punyent de les iuques. El verdet pujava per les voreres, s’aferrava al frontis del casal, es menjava la calç i ho convertia tot en regalims llenegadissos. El verdet s’enfilava per l’aire i el tenyia amb aquest spleen que no em deixa viure. Obertures sonores em toquen el cuc de l’orella amb parsimònia: una xarxa de mots cobricela el jardí com una polifonia tallada de cop per una pluja lenta i violenta alhora. La pluja destenyia l’aire i tots els xaragalls eren verds. El cel arrela en la meva carn estremida. Escoles de figueres em deixondeixen poc a poc. No somnii. Allò no és una revelació. Pens amb els sentits. Sent amb el pensament. No és el títol d’una exposició a Venècia? En puc donar testimoni. Sense dubtes, sense fils, sense moral. Una bruma grisa s’afica pels racons més amagats del jardí: tremol de lluïssors com les fulles, com els arbres, com la verdor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!