Plagueta de Bord

DOS ANYS DE PLAGUETA DE BORD ÉS MA TRADICIÓ

…la marque secrète de sa propre main…

Ador escriure amb la mà oberta dins aquest territori elèctric i engrescador entre l’oralitat i el text, dins aquest filar quasi d’eima, sense bastir amb fonaments, sense corregir amb cura, sense «fer obra», escriure com si parlàs dins una logorrea que m’ensenya camades mai vistes, dreceres que fan voltera, perspectives que no hauria visitat sense aquest teclejar directe, com si parlàs;

escriure en una correguda;

escriure grafiterament un palimpsest polifònic enrampador;

escriure amb totes les llibertats que puc arrebassar a la llengua, amb totes les llicències que puc trobar, amb epifanies i fracassos (molts de fracassos quan intent botar més del que puc i caic i em faig un poc de mal o una hòstia forta);

ador escriure amb la mà oberta perquè em disciplina; ador aquesta finestra a tot el món que és la plagueta en què no puc aturar-me dies i nits sense dir res, en què no em puc bloquejar, en què no em puc donar vacances: reactualitzar-me, refer-me, fer-me de vell nou (ai!) sempre seguit com un batec: bategar;

ador escriure amb la mà oberta i que això surti com un llamp cap al Lector;

ador escriure amb la mà oberta i que el Lector digui la seva (molts blogaires esborren els comentaris insultants, el Plagueter de bord no n’ha tocat mai cap ni un i s’ha forjat amb els libels, les femtes i diverses brutors que li tiren al mur lliure i obert que cada post té per a l’Altre);

ador escriure amb la mà oberta i descobrir com les paraules enteringades creen complicitats i fervors, territoris d’intersecció entre humans que es toquen amb l’alè fugisser d’un textos embastats i fràgils: tot contacte ver em meristematitza!;

ador escriure amb la mà oberta perquè eixampla els universos sensorials ?HAHAHAHAHAH! i m’ajuda a viure;

ador escriure amb la mà oberta perquè em raux i m’enseny i em desenseny, perd el seny i pens i despens i em moc sense por a les cotilles, als llocs comuns, als blindatges: perd aquesta horrorosa por que sempre seguit em persegueix i vol paralitzar-me, enravenar-me, enmortallar-me, llançar-me dins el buit de l’afàsia; ador escriure amb la mà oberta perquè em fa un poc bo i generós (quan conec massa la dolentia i l’avaricia i l’ostentació, tan fàcils i gratificants!);

ador escriure amb la mà oberta perquè em trob dins el risc, dins la inseguretat, dins les cucaveles mortals sense xarxa, dins l’exploració inacabable;

ador escriure amb la mà oberta perquè som un altre, etc.

LAETATUS SUM!
Vull que sia aquest dir quotidia de Joan de la Creu el que com un far dins les aigües procel·loses de la Xarxa m’orienti i em vivifiqui.

LAETATUS SUM!
Així començaré els meus bondies i els meus adéus.

LAETATUS SUM!
Amb aquests dos mots reemprenc la marxa de la Plagueta de Bord amb la joia, el fervor i una petita felicitat com respiracions de la lletra: amb l’escriguera en punt.

BUFFFFF! I PER MOLTS D’ANYS!

*+*

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!