Jeroni Bes, no cal que hi facis més voltes: somnies. L’escenari és obsessiu, la mar escambuixada d’ones d’un parell de metres, tots els meteors del cel desfermats, tu, amb la jaqueta de goma, dins el llaüt pujant i baixant les muntanyes russes, i aquell iot de luxe amb una gent a la coberta que mira com ha caigut una dona a l’aigua i només saben tirar un salvavides. Et desfermes i, sense pensar ni un moment, et llances a la mar just quan la dona passa a prop de la proa. El combat dels cossos i les ones és frenètic, convuls, vertiginós. Per un cop de sort agafes amb l’ham dels teus braços aquell tronc humà exhaust. Aferrat a la còrpora et deixes dur per aquelles forces superiors. Sempre et desperts aquí, suat, amb el cor que et rebenta, abraçat al coixí, tot sol. La seqüència no va passar d’aquesta manera. Tot era més tranquil, menys tenebrós, més esmolat com els talls de raor d’aquelles roques liloses a tir de pedra. Feia un sol blanc de tan roent. Les ones eren suaus. Tu estaves mig enlluernat pels reflexos mercurials de l’aigua. Ells, els del iot, no varen fer res quan ella va caure. Només sabien xisclar com a rates i tirar matalassos i salvavides. Veies, hipnotitzat, des de la pastera, Na Camaroja, com aquella al·lota movia els braços, s’enfonsava, desapareixia, tornava sortir, es perdia, s’enfonsava de bell nou i ja no sortia pus. Et tirares amb tota la força dels teus trenta-cinc anys. I malgrat que la tragueres d’un fons de posidònies ja no es va poder fer res per salvar-la. Dus dos dies i dues nits, des de llavors, amb els nervis amarats d’una agitació incessant. T’has barallat amb Neus Iniesta, la teva al·lota de fa dos anys i mig, perquè et va dir que no volia viure amb un boig, que no tenies res dins el cap, que hi hauries pogut quedar. I si els seus amics no es tiraven tu vares haver de fer-te l’heroi. Em fan oi els herois! I va fer el seu boliquet davant la teva indiferència total. La miraves, amb el seu cos de gacela jove plena de gràcia, i no senties res. Com si aquella feta t’hagués descobert una altra dona que no coneixies gens ni mica: una estrangera. I tot allò que et deia semblava d’una altra Neus que hagués ocupat el cervell de la teva, d’aquella que estimaves perquè hi havia una complicitat. Aquella feta et revelava una altra dona, segura d’ella mateixa, que semblava fins i tot feliç de deixar aquelles quatre parets amb terrassa del carrer Caro de Santa Catalina de Palma, d’amollar-te com un pes mort de la seva vida. No m’ha vist mai, pensares dins un llamp lluminosíssim que travessà la negror del teu cap. Que en som de cap de fava!, deies mentre Neus abandonava la sala menjador damunt els talons d’agulla, arrossegava la maleta com un canet i pegava una portada que feia dringar unes copes que hi havia damunt el trinxant modernista.
(…)
T’havia convidat a sopar la mare de Jana Wolkins, l’al·lota que no
pogueres salvar. T’insistiren tant que acceptares. Et semblava que
vivies en un temps que no era el teu, en uns llocs que no sabies que
existissin. Quan entrares al jardí t’enfonsares en un aquàrium: els
arbres tenien fosforescències guspirejadores, l’asfalt era de xarol, el
caminal columnes de llum. I al peu de l’escala t’esperava Sènia, la
germana bessona de Jana, que et va donar una aferrada pel coll que
t’enrampava totes les cèl·lules del teu cos feliç.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!