L’ESPERA DE CHARLES
Passeig, passeig com un eixalabrat que necessita distreure’s sempre seguit.
He arribat, tira tira, fins a la porta del pou on passàrem tantes d’hores plegats Aràlia i aquest Recordador.
Era un lloc estrany que s’havia costruït per penetrar a una cova. La porta estava rovellada i molt rompuda. Sé que només l’obria uns pams perquè el cos prim i elegant d’Aràlia i el meu pit atlètic poguessin passar. Al principi no veiem res. Aràlia em deia que no encengués la pila. Que calia acostumar-se a la foscor. Que els ulls s’acomodarien a les ombres i es faria la llum.
Tocava les parets humides que em tacaven d’una blancor de calç. A poc a poc començava a veure com una clarorineua molt enfora. Encara havíem de baixar set escalons i recórrer una pista llengadissa per arribar davall la cúpula lluminosa del pou-font. Ens estiràvem vora la circunferència d’aigua que brollava amb un renou constant ?com una respiració? i quedàvem una estona molt llarga amb els ulls tancats. Aràlia deia que aquell lloc era un monument al fracàs. I m’ho explicava amb molta cura. Sé que escoltava la seva veu melodiosa, i de vegades ronca, com si fos una música que m’arrossegava a llocs que no havia conegut mai i en els quals vaig ser feliç. No t’adormis!, em cridava autoritària quan veia que l’abandonava. I cantàvem romanços de guerra, de coratge i d’amor que Aràlia havia après d’una amiga coral, Elisenda Coromines, al col·legi de les Monges Suïsses de l’Altíssim a prop de Ginebra. De vegades sense témer-nos l’ull del pou s’ennegria i havíem de córrer de mala manera per arribar a l’hora del sopar que era sagrada.
Tot passejant he pensat amb el monument al fracàs molta d’estona.
He passat al costat de la porta del pou emperò no he volgut entrar-hi.
Era massa tard. I tot el camí de tornada, davall uns núvols d’un violeta quasi morat, els sebel·lins m’han acompanyat. Els veia volar d’un en un amb moviments sorpresius i canviants. I escoltava els seus crits com un cant de placidesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Belette es renta les mans a la pica de la cuina.
Madò Constança pela les verdures per al brou.
Tedi, amb els ulls enlleganyats entra i diu: Bon dia.