EL TAXIDERMISTA DE PENSAMENTS
Per què em donava la sensació que feia plans tot el temps i que coneixia aquesta manera de viure que consisteix en seguir sempre cap endavant sense aturar-se mai?
B. Y.
El vestíbul del Mediteráneo era immens emperò semblava desert.
Aràlia, no arribaves. El llums del menjador: palmeres de vidre resplendents.
Tu no m’ho havies dit emperò et colgaves amb tots els homes que queien malament a ta mare. Semblaves una d’aquestes americanes reconvertides en la gentry que són intel·ligents, chic, lliures, fantasioses, oximoròniques. Havies rebutjat sempre els vells aristòcrates amb que t’emparentaves i els teus amics venien del no-res: músics, esclaus, pintors, pintes, científics, boxejadors, cantants, escriptors, ballarins, una mala fi de negres.
Aràlia, entrares en el gegantí hall del Mediterráneo, que semblava buit, amb aquella gota de tinta refulgent que duies vora els llavis com un enigma. Quines tècniques t’havien fet aquell tatuatge que transparentava moltes nits d’amor amb els pigments de la lletra?
Som el teu historiògraf.
Necessites en tot moment estar al centre d’alguna cosa.La nit de l’aniversari de Rose Marie Peretti al restaurant Formentor –ple a rompre d’una representació del gran món local– de l’hotel Mediterráneo t’amagava per les zones fosques perquè no enlluernassis amb el fulgor que desprenies aquella massa de mediocritat palmesana.
Sempre has tingut un feble pels mediocres. En aquest judici hi ha una part infinita de la meva vanitat. Em vares clissar des de la infantesa. Els teus organs de visió són prodigiosos i voldria poder estudiar-los amb més exactesa que la que donen els nostres espais d’intersecció.
Aràlia, desplaure a ta mare va ser uns dels treballs que exercires amb més constància des que et vaig conèixer.
Per què no pots fruir l’energia en algun moment del roseral de les Tòrtores de Son Asgard?
No és un cop baix. Senzillament un interrogant que es repeteix com un eco que s’apaga molt a poc a poc.
La mobilitat moral és un assumpte que caldria analitzar amb cura. Hi ha tot d’exemplars que ens podrien donar material de recerca. No caldria fer esforços. Tu ja has après a distingir els personatges del teu seguici.
Aràlia, excèntrica sempre, què cerques d’aquest Lechevalier o és el cognom que t’ha enganxat com una tempesta sobtada?
Per què em citaves Proust aquella nit del Mediterráneo amb la Catedral al fons com una balena encallada damunt Palma que sura en els capells dels casals botiflers, en els terradets de les casetones i els merlets dels convents, en els fal·lus de les esglésies i els colorins de les cases de putes, en les músiques canalles dels bars de mala reputació i en el mormolejar d’unes veus que xiuxiugen tot temps els noms negres de la barbàrie?
Deies de memòria, de cor, amb una veu humida, fosca i fonda:
«A chaque instant, notre avenir apparaît devant nous comme un étranger dans la nuit.»
Aràlia, la nit del Mediterráneo vaig viure l’exaltació. Tu, m’excitaves amb indecisions interessants, amb grans maniobres que no duien enlloc, ens trobàvem entrelaberints: replans d’assossec que les teves passes creaven.
Camín rutes sensorials…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a en Bruno i a mi ens han dividit
jo dormo sola a l’ala dreta
ell dorm sol a l’ala esquerra
despullats de tot
sota una bata blava
les habitacions del sanatori són d’una sola unitat
i estem sota vigilància intensiva
com si els mals de cap poguessin encomanar-se
ens han dit que la primera setmana ha d’ésser així
malgrat tot continuem sense badar boca,
pinçant els nervis dels doctors
en Bruno i jo parlem amb els pensaments cosits i ordits a priori
franquejadors de murs
remembrant el silenci submarí on no feien falta els mots
els pensaments volen d’un cap a l’altre
Em desbaraten