AFTER OFFICE HOURS (COKTAIL)
(Chronique Mondaine)
Ingredients: 10 cl de gin, un soupçon de dry Vermouth, de la glace pilée. Agiter vigouresement dans un shaker, servir dans un verre glacé et garnir d’une olive verte dénoyautée.
Només record a Constance Bennett amb un vestit argentat que li emmotllava el cos, seguda en un taburet de la barra d’un bar i brindant amb aquest coktail, mentre mirava als ulls un Clark Gable amb el seu somriure de ver seductor i aquell bigotet lúbric, tan d’època.
Aràlia, degustar amb moderació esperits no és el teu fort i he volgut imitar-te. Per això escric a la torta amb el cap que vola cap al teu cos inaccessible. Per què es fan presents els farallons de Capri, aquelles aigües blaupreses, i tot l’ardor de Le Mépris en una casa de l’autor de La pell sobre els roquissars feréstesc i perillosos?
Sempre he tingut una certa tendència a la descripció i les idees m’arriben en ideogrames de paisatges. Bonald deia que l’home no pot parlar el seu pensament sense pensar la seva paraula i aquest fet tan senzill m’ha ocupat una bona estona.
Estic molt tancat. Menj poc. Pas por per les coses més insospitades i trivials: el xusssst-xussssst de l’òliba, un cruixit fort d’un moble, els parrupejos dels coloms, les crepitacions bronquials del meu pit (de vegades imiten a la perfecció el miols), els crit dels paons, la nit sobtada.
Charles potser arribarà la setmana que ve. Hem placticat llargament per telèfon. L’he trobat en un estat de levitació. Em deia frases inconnexes que descrivien els seus sentiments. M’ha parlat de Belette, una amiga model que ha retratat en nombroses sèries de noms diversos i excitants (Snow Queen, Word Girl, Renaissance, Alpha Omega, Sapphire, Wallygator, etc). M’ha dit que parlen molt i surten a sopar plegats.
He imaginat Aràlia amb Lucien Freud. Emperò Charles m’ha dit que Aràlia té un flirt amb Jerôme Lechevalier, un director creatiu de Sangeorzan, una gran empresa d’objectes de luxe (A Sangeorzan tant pots comprar un diamant de Bulgari com una pintura romànica de Catalunya o un casal de Florència.) Esperava la notícia i sabia que no es podia torbar. No li he demanat detalls. Segurament Maria Carla m’informarà, d’una altra manera, aviat.
No acab d’entendre perquè Daphne li ha dit a Charles que Aràlia, Julie Dogdson i ella havien estat a Son Asgard. Deu ser una invenció araliesca en què les altres li han seguit el joc. Ho trob glam.
Drames i ombres és un bon títol per descriure el meu estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
DESPERTA…
T’ENYOR
tot s’ha aturat com una instàntia:
les estones s’han converit en rodones
enumerades de rellotge
de l’u al dotze
que es repeteixen cada cop que l’home
de l’americana es mira el canell…
no va venir la policia
sinó una ambulància
ens van prendre el pols
el nostre silenci els va posar l’alarma
cap resposta a les seves inquisicions
cap reacció a les seves ordres que enteníem perfectament:
obre la boca i estossega
ens miraven als ulls com si observessin l’objectiu d’una càmera fotogràfica
intentant esbrinar el mecanisme d’obturació.