Plagueta de Bord

És que cada vegada que llegesc un escrit de vostè que l’esmenti (tret d’un parell de vegades a finals de l’estiu passat), veig que n’ha fet un tic, un vici, un rònec saber -almenys avui- de quin llenyam li hem de fer la creu. N’Aràlia no és a París ni enlloc que vostè digui, sinó que treballa fins a l’extenuació (ha fet reviscolar les seves propietats de Tarrella; està ocupadíssima amb feines de conservació i restauració. L’última vegada que la vaig veure havia pintat les persianes i donava vernís de munyeca a un vell canterano de la seva àvia, el qual havia estat recuperat per miracle amb tot el seu contingut d’una rapinya familiar). Ella sap, com jo mateixa, que no hi ha res com treballar fins a l’extenuació (posant-hi les mans, se sobreentén), mirar fit a fit el sinistre total per desactivar-lo i dir la veritat. Sap que vostè corr darrera gent que resideix a Tarrella, i que sempre que està amb gent d’aquí que la coneix, canta com una cadernera: però en realitat sense tenir-ne notícies fresques, és bo de veure. Ella mateixa, una vegada que esperava amb el poble menut del qual fa part que sortís la processó i aquella dansa del s.XIII que Tarrella està orgullosa d’haver conservat, el va veure córrer coa-coa darrere un senyor molt arrogant que tanmateix no li feia ni puto cas. Sé que n’Aràlia em va comentar que li va fer molt mal efecte veure’l degradar-se tant. El dia del canterano, preocupada perquè crec que en el fons li té afecte, em va dir que veia pels seus escrits que anava de mal borràs. M’ha dit que li digués que faci el cap viu, i que per començar s’aprimi, perquè aquell dia al carrer major, i ja fa anys, va veure que anava molt feixuc. Ella ara pesa 54 kilos. Jo consider que du el ca magre (el ca, o la cussa); però unes pobleres que la setmana passada varen anar tres dies a pintar una casa seva em van dir que feia més feina ella tota sola que les tres germanes que hi varen anar a pintar juntes, i això que són professionals de la granereta de palmes de garballó i de la calç amarada. Jo en vaig trobar una que sortia d’una sessió de siatsu quan jo hi entrava. Em va dir que n’Aràlia li va indicar que volia net, però pelat, i que la decoració li importava tres raves. Ho ha fet llevar tot. Diuen que ha empaquetat tots els quadres i que les parets enlluernen de tan blanques.

Tanmateix, sé que a n’Aràlia li agrada més així com és vostè ara que quan semblava tothora feliç com una teletubie instal·lada en la seva particular disneyworld de Son Amsgard (? No sé si ho escric bé). Com na pau, que fa un parell de dies va publicar un article a l’Avui per informar-nos que el seu fillolet ha fet sis anys.

Ara que n’Aràlia seguit és per Tarrella i la gent li pregunta com és que ja no escriu, s’emprenya. I he sabut de correus electrònics embossats amb tres novel·les d’un milió de paraules. El meu no està embossat: sóc d’aquelles privilegiades que té els seus llibres impresos i enquadernats, amb tapes.