FRAGILITZACIÓ
J’écris ceci, sans mentir j’espère, sans me faire illusion, avec plaisir comme une lettre à un ami.
Stendhal
Voreig la rapsòdia del desastre dins el teatre de renovellament que m’envolta miri on miri:
tot treu ulls:
els caquiers del caminal de les Bruixes,
els discos d’Eva Demkarczyk que canta Krzystof Kamil Baczynski,
els lledoners de totes les clastres,
les galeres menjades per la pols del temps,
un perfum de molsa i tabac,
les lletres estranyes i fugisseres que somnii,
els figuerals,
les lletanies que invent per desnonar-te,
l’aigua del pou plena de cants sense defensa,
les fumeres lentes,
un text ple de reflexions filosòfiques, malenconies existencials i estructurat com un laberint,
els suplicis de les esperes,
l’aire de cada cosa que toc.
Sé, Aràlia, que habites al 55, Wall Street, en un pied-à-terre prêt à porter que ha arranjat Giuseppe Cipriani. Va ser en un dels seus restaurants on es va fer el sopar de la primera exposició de Charles a NY. T’imagín en aquesta residència amb bar i restaurant, amb sala de projecció i sala de billar, amb spa i un de tot privée. La privacitat sempre ha estat el teu fort i per això veig que has sabut triar. M’ha dit Maria Carla, la meva espia, que et fas amb Ed Ruscha, Peter Beard, Jane Asher i Gerald Scarfe.
I Daphne?
L’exquisidesa també, Aràlia, és el teu fort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
THE DISASTER RHAPSODY
La Rapsòdia del Desastre camina pels carrerons del Raval putrefacte.
No hem après res de l’amor, res, ni tan sols l’enigma dels batecs volàtils.
Voles subtil, papallona fràgil, des de la Boqueria fins a la plaça de Sant Agustí Vell
A la plaça Sant Felip Neri em dius: ho haurem de deixar, amor, no vull morir tan jove
La Rapsòdia del Desastre té el color dels teus ulls: color literatura
Hem perdut els papers i ara només vull suïcidar-me
L’àngel que t’ajuda s’adorm entre els teus braços
El meu àngel fuma Malrboro light i li put l’alè
La Rapsòdia del Desastre imminent, fefaent, ineludible
Avui és el dia del Judici i m’he afaitat per a estar presentable
Si no véns, tu t’ho perdràs
¿Es pot saber què penses?
¿Tan boja estàs?
Llegesc guies de Montevideo, igual que en Josep Pla. Fa tres mesos que només faig això. He trobat un tresor, jo que no sabia que els tresors existien. Sempre havia cregut que els tresors es busquen, no que es troben. Ara per ser com n’Edmond Dantès hauria de tenir un criat mut, perquè les paraules em semblen molt mala gent. Els japonesos gairebé no parlen i semblen més feliços.
van perduts i fràgils
i tothom se’ls mira amb compassió
van agafats de la mà
i ningú entén els anys que representen
semblen dues criatures
extraviades d’un planeta sideral
un obrer se’ls acosta es treu la jaqueta de niló i abriga la nena
un alt executiu de l’obra es treu l’americana i abriga el nen
amb un mocador ens eixuguen la cara i les mans
ens netegen la sang i la sal i ens desbrossen les algues enredades als cabells
ens donen aigua i un entrepà
i ens pregunten el nom
en Bruno i jo no badem boca
hem après a parlar sense paraules
dins l’aigua
i amb un sol pensament
coincidim en la fragilitat del civisme