Plagueta de Bord

LLEGIR POESIA

Un dels gusts més grans de la meva vida. Aquestes coses en aquests temps de fosca i de maleducació, s?han de dir: les petites felicitats que ens donen uns lleguatges fets de versos vers sobre una plana en blanc. Des de fa més d?un mes un dels llibres de poemes que llegesc i rellegesc (rellegir és la vertadera lectura) és La avenida de la luz (Lumen) de J. C. Llop. En aquesta obra Llop ha aconseguit crear un món literari en què el lector hi troba un conjunt de melodies i ritmes que a partir de l?autobiografia del poeta es converteixen en matèria de revelació. Ha agafat alguns dels mots de la tribu i els ha ajuntat amb uns determinats harmònics que els han fet excepcionals. Me?n vaig dur el llibre a la Fira del Llibre de Frankfurt i davall aquella llum de plom, a l?ombra d?un bosc gratacelesc, deia amb veu alta aquells poemes que són autoretrat, natura morta, elegia, postal, monòleg, dramolette, energia vertadera, de la bona, aquella que produeix un catàleg inesgotable de sensacions, de perspectives, d?invencions, de sentits o de la seva absència. L?arquitectura verbal de La avenida de la luz és la d?una avinguda-casa en que podem seure a una cadira, passejar entre vitrines, descansar en un sofà, fer cuina, dormir entre columnes bíbliques, somniar amb la brevetat del temps, en el fímer espai-temps del plers, en el coratge davant els dolors que ens habiten, en l?esplendor d?un instant perfecte de l?existència caçat al vol, en la potència de l?amistat, en la força de l?amor. Tot temes d?un clàssic de qualsevol època. Sí, això és el bessó d?un llibre clàssic: haver teixit unes paraules que desafien el temps i l?oblit, que sempre diran coses pels segles dels segles. Amb aquesta intensitat de monumentum Llop ha escrit aqueix tapís de mots que esclaten en totes les direccions cap a un lector atent, amorós, apassionat, un lector ver. Només els nobles d?esperit, ai las!, podran fruir d?aquestes músiques verbals llopianes que fan molta de companyia i ensenyen, alhora, a estimar la vida en el seu esplendor i també, tan bé en el seu refinament. Gratitud dóna el meu cos de lector, el meu esperit, a un poeta que canta la victòria de l?art per per damunt comerços, misèries, dictadures i guerres. Gratitud per il·luminar-nos zones de l?existència que sense ell no hauríem sabut, per donar-nos sabors gustosos de les coses de la vida: les botàniques i zoologies són estimades per Llop que ens les mostra en el moment de la tendresa i del fruit, de la metàfora i del pont, els paisatges humans i físics ens donen visions amb lents diverses i fetes a posta. En un antològic poema, «Cuarenta Días», on ens broda amb mots feliços el seu estiueg des del vaixell de sa casa, ens parla de la poesia com un do germà del pa o del bany a la mar, i ens sucita que escriure és una forma d?estar en el paisatge com llangardaixos, libèl·lules o caderneres. Té totes les raons, la seva poesia és un do com un caqui o una magrana i la seva lectura ens fa saber que nosaltres també som dins el paisatge com un matrimoni de Bergman, l?arena o la resplendor de la tempesta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!