Plagueta de Bord

RALENTIR LA FUITA DEL TEMPS

La grâce et la sagesse:  c’est cette impossibilité que les Anciens donnaient pour la perfection, la représentant dans le mythe si beau du puer senilis, de l’adolescent maître des tous les âges.

R.  B.
Arnau Teixidor, acabaves d?escriure a la plagueta d?espiral «ralentir la fuita del temps» i t?aturares com si t?haguessis enrampat. Havies decidit que començaries el guió d?un curt pel teu amic Santi Espases, executiu d?un banc, que havia de tractar de dos miracles seguits de Sant Salvador d?Horta.

Aquest prodigi t?impressionà quan el llegires esmentat en La llengua sobre el paper de Josep M. Nadal, un lingüista ben seductor que t?enrotllava escrivint sobre el paper de les llengües en la construcció de les societats i les identitats nacionals modernes. Li contares al Santi el miracle fastuós. Va quedar penjat. Aquí hi ha una pel·lícula!, cridà com un nin petit amb un bobò a la mà. Tu, Arnau, li baixares els fums. Un curt i per avall. Per què no el m?escrius? No dius que fer de biliotecari t?amuerma?

 Havies pres unes notes per envestir la feina: Un matrimoni biscaí duu una filla sordmuda al sant perquè la curi. Ell diu que han de resar quatre dies. I just passats, la nina es posa a parlar en català. El matrimoni descontent la torna a dur al Sant, perquè no l?entenen. Ell diu que han de resar quatre dies més. La Verge volia que la nina parlàs català mentre fossin a Catalunya i eusquera a Biscaia, diu el Sant. I així succeí el segon miracle.

 Era cap al final de les vacacions a Binimar, un vespre que anàreu a nedar amb la lluna creixent i aquelles dues al·lotes que passejàveu: tu, Francisca Estarellas, una fisioterapeuta, i ell, Laura Salvà, una mestra de nins.

 Havíeu sopat a La Sínia Antiga, un restaurantet damunt les roques on xalàreu d?unes llagostes mallorquines. Les feien com els vells pescadors: xapades pel mig, un poc de sal i dins la pella plena d?oli bullent amb pebres de cirereta. Delicioses, ben coentes. Per què Francisca et deixava totsol en petits detalls? Per què Francisca se?n desentenia, dels teus projectes, com si no fóssiu còmplices públics des de feia mig any, encara que no visquéssiu plegats? Ho havies sentit tot l?agost en què compartíeu, els quatre, aquella torre de molí amb un casetó d?uns padrins de Laura.

Ho notares, Arnau, sobretot, quan en una discussió sobre una brutor urbanística local, vint xalets aferrats fins a la línia de la costa que feien al caló Blanc, ella es va posar al costat de Santi que defensava els drets dels constructors. El dret d?embetumar el regidor d?urbanisme i el batle, amollares. Si no fan mal a ningú, deia dins la mitja sòl·lera d?ànima negra un Santi que una altra vegada havia deixat de costat Laura, la seva al·lota de tota la vida. Si ho fan a Santa Marbellida, com l?anomena el Vallés, per què no ho han de fer aquí que és més petit i més verjo? No és això que defensau na Francisca i tu?, li demanares amb mala llet al Santi mentre assabories la carn de la llagosta. Sabies, Arnau, que ja no t?emocionaves vibrant al mateix ritme de Francisca com als començaments.

Aquell vespre varen ser ells dos, en Santi i ella, que proposaren anar a nedar, precisament, al Caló Blanc. Abans que el destrossin del tot, digueres, Arnau, amb conya. I Laura et llançà una mirada d?aquelles que havies caçat diverses vegades en circumstàncies com ara, crítiques.

El caló, solitari i refulgent, només ombrejat per algunes grues més altes que els pins. Francisca i Santi es despullaren com a bojos i entraren a l?aigua botant i cridant. Tu quedares amb Laura damunt la platja. Agafares una grapada d?arena i l?amollares lentament. M?agraden les idees d?arena, fugen com el temps. L?arena del temps, digué Laura, fa mal, i tota l?estona et mirava fixament amb els seus ulls grans i verds.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!