Plagueta de Bord

Avanç dins la fosca negra del caminal. Intent que els ulls s’acomodin a aquella negror. El terra negre. El cel negre. Les columnes negres. Els ailants negres. La ment negra.
Avanç de puntetes com si un abís pogués ser la pròxima petjada.
Avanç entre similituds, coincidències i correspondències d’un altre temps quan  aquella massa fosca em feia paura. Ha! Ha ! Ha! No en saps res d’aquell nin que desaparegué dins el record. No intentis capturar-lo, fer-lo teu. És impossible. Dins les golfes del record no hi queda res. Potser una cal·ligrafia tremolosa dins una plagueta abandonada devora un caramull de merda de colom.
Avanç com si hagués de pegar de morros. Només un punt de llum molt enfora em guia. Una llum carabassa de l’autopista. El cap em bull d’idees. Desitjaria que s’apagassin i quedàs a les fosques, però no puc. El passat es nega a ser enterrat tan facilment.
Avanç com un orat que no sap si té enfront. Fantasmes, rememoracions, ecos, traumes, petjades antigues que es multipliquen dins el meu interior i em deixen baldat de crits que no sent ningú. Intent paralitzar els sentiments. Suu molt.
Avanç com si cada passa fos la darrera. No em puc emocionar amb els records. No trob una sortida a l’aranya de pensaments que m’umpl el cervell. Voldria levitar, fugir, volar. Em sent connectat amb els asmàtics, els migranyosos, els reumàtics, els folls, perquè els nervis connecten, ai las!, els punts més allunyats de l’univers en una solidaritat innombrable.
Avanç com si les estratègies i els mecanismes del passeig no existissin. Potser prest arribaré a les barreres i podré trobar un altre camí múltiple més lluminós. No ho crec. Qui diu que recordar és un escàndol?
Avanç amb les al·lèrgies en punt com si tota ma pell es cremàs sense renou ni flama en un exercici de  foscúria i de silenci. El dolor no es pot escriure. Hi ha un munt d?agents ocults que m?ataquen sense que ho pugui confessar obertament. Ni pugui definir-ho. És un esclavatge que no sap ningú i que m?aterroritza. Arqueologia de l?esser.
Avanç amb el pes del temps damunt els peus. Són feixugues les passes i feixucs els records. No et pensassis que és fàcil teixir aquest drap de sentits que no diuen res. No sé il·luminar ni una incitació al canvi. Cerc complicitats sense remei.
Avanç en una metamorfosi estranya i fascinant. Recrei les voltes del llenguatge que em fermen pertot arreu, aprenc a imitar les passes d?altri, fuig de les influències, penetr dins l?irreversible.
Avanç fora corda i voldria estar a cobri de l?altre jo que no em deixa viure en un procés d?alineació mental sus-suquines. No trob la polifonia que em deixi recrear les seves maneres de parlar, de caminar, d?estar, el seu discurs, les seves obsessions. Faig les maletes cap al no-res.
Avanç amb els ulls clucs: sé que la literatura en la seva combinatòria experimental de documents i ficcions és la forma millor de justícia i veritat, quan es fa des de l’excel·lència artística. Aquest és el meu credo. Travel i caic: un bosc de símbols i de negrors m’acull.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!