història natural (II)
EL CAMINOI ENTRE BOSC I AMETLLERAR
El meu cosí era de poble i la sabia més llarga. I la tenia més llarga. Els llargs horabaixes de juliol, quan els missatges batien a l’era, nosaltres trescavem pels encontorns de Son Bieló. Aquell dia feia una calorada. El meu cosí em va dir que aniríem a les mores. Després d’una llarga caminada entre ametllerars i figuerals arribàrem a un casetó de pedra tot envoltat d’esbarzers. Les mores negres, madures, demanven ser devorades. El meu cosí va obrir la porta del casetó i sortí amb dos tassons. Els hem d’omplir de mores. Ens vàrem dedicar a la recolecció amb passió. Sé que em vaig punxar les mans un parell de vegades. Un pic em vaig xuclar un fil de sang. Estava molt intrigat d’aquella feta. El meu cosí tenia idees que em desbordaven per tots els cantons. Després, quan els tassons estaven plens, el meu cosí em va dur cap a la caseta. Hi havia un finestró rodó i petit al capcurucull d’una paret. Dins aquella fosca el meu cosí es va començar a descordar el calçons curts. Jo l’imitava. Després se la remenava a poc a poc. Quan el vaig veure enravenar el meu pardal el va seguir a les totes. Després es descapollà. I agafà un parell de mores ben madures i les esclafà damunt l’aglà. Sé que em costava un poc descapollar-me perquè el frenet m’estirava. El meu cosí m’ajudà d’un cop sec i vaig pegar un crit de dolor. Després m’anà esclafant les mores damunt el pardal encès i el me xuclà amb savieses foravileres. Quan m’anava a còrrer el vaig aturar. També volia tastar les mores damunt la seva pixa negra, llarga i gruixcada. Sé que el sabor de les mores es mesclava amb aquell regalim blanc i la saliva.
Aquell horabaixa vaig descobrir sabers nous i exaltants que no he oblidat mai.
(Imatge del Dia Català sense banyador. Visca el nudisme i la llibertat!)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!