El caminoi va entre camps daurats pels rostolls lluents damunt el call vermell. Els ametllers tenen les fulles quasi seques i molt de fruit.
Els nins d’aquell temps de postguerra agafàvem ametlles verdes i les trencavem amb cura. El bessó cobert d’una pell grogosa era la nostra meta. Després, amb més cura encara, pelàvem el bessó i aquest ens quedava blanc, lletós, nuu i tendre. Quins festivals de sabors dins l’aire sec i càlid.
Avui he fet el mateix. ja no tenc traça per trencar amb un mac vermellós les ametlles: n’esclaf dues, n’he de tirar una altra. Finalment em pos un bessó dins la boca.
I tot els sabors de la infantesa foravilera em travessen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!