FUMEROL I ALGA
L’alegria d’un tactes verbals dins l’hivernacle de l’infinit.
El sabor de les veus, de les idees, dels pensaments, de les músiques, dels descobriments dins l’horabaixa en punt.
La calor d’un preestiu dolç, amb un llençol prim al llit.
El llit, sempre el llit, al centre exacte de la cerimònia novella, inesperada, ardent.
El rovell dels líquens, viu i metafòric. El rovell del meu cos, viu i metafòric. El rovell del món, justsuquines.
El cansament després del relat. La rara confecció del relat. Un entreteixit de frases i de mots, el suspens d’una història amb personatges, un misteri entre les clarors de les línies. I el desenllaç, sempre inesperat, sempre incert. Cop en sec.
M’acompanya el crit dels paons als arbres del jardí. Tranquil·litzador i apocalíptic alhora. Com els temps d’ara.
Com salvaguardarem el paisatge i el paisatger?
Escriu Blai Bonet: «Quan es tracta d’una obra de creació, expressions com llenguatge col·loquial, dialecte, modalitat, perden el cabal, la preceptiva i la significació, perquè es veu que és arribada l’hora del món vist, sentit i viscut com un llogaret global». (De Cecília dels Florejats del poeta amic Albert Roig)
El viatge com un oblit.
El viatge com una teràpia.
El viatge com una seducció.
El viatge com una lectura.
(continuarà)
Amb els poetes del Festival vaig recitar als jardins Joan Alcover aquests versos:
La Relíquia
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
Beneïda l?hora
que m?ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l?ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l?aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l’?esponera
de l’?hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d?antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’?engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l?hora roenta,
de l?hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de com trista penyora,
despulla podrida d?un món esbucat?
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
La Relíquia, Joan Alcover
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Belette escriu, sola, la finestra oberta de matí, damunt la safata de l’esmorzar que madò Constança li ha dut al llit.
escriu amb bolígraf, en quadern d’espiral
no hi ha cap projecte únic ni de solitud, escriu, l’empatia, els sentits comuns que es mesclen en orgia i postures estranyes, records metamòrfics i transhumans. Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa. I apunta al marge amb una fletxa: el R. d’A. i ho encercla i tanca amb una admiració!