Carta a M. A.
és tard, cara amiga, i estic esgotat d’informacions, de fets, de gent, d’estultícia
M. m’ha convidata un drai martini i m’ha pegat una aferrada pel coll i el cos extraordinària, càlida
és un home d’ulls blaus, fort com un minotaure, que em llegeix a altes hores de la nit i atresora els meus ritmes, diu amb grans crits, m’ha pegat una alegria sincera
he trobat unes línies de Katherine Mansfield que m’han fet molta de companyia
les copiaré amb cura
«C’est seulement en étant fidèle a la vie que je puis être fidèle à l’art. Et fidelité à la vie signifie bonté, sincerité, simplicité, probité.»
«Pourquoi faut-il aimer? On ne sait, c’est un mystère. Mais l’amour est comme une lumière. Je ne puis avoir une vue nette de choses que dans ses rayons.»
«On n’echappe pas à la splendeur de la vie.»
t’agraden aquests pensaments fèrtils, senzills i que signaria totd’una?
els mots vertaders portens dins ells una energia inesgotable que es posa en marxa cada pic que un lector els fa reviure
per això escric
per ser viu i dir la meva pels segles dels segles
segur que rius, no, t’esbutzes davant les meves ànsies d’immortalitat
emperò no fotis: escric per als meus contemporanis, emperò com mestre Stendhal o mestre Maria Antònia Salvà també, tan bé, pens en els humans del futur que potser trobaran en els meus textos (o en els fragments que en restaran, anònims) aquests ritmes, aquests harmònics de lletra que els diran moltes de coses
sé molt bé que som matèria d’oblit
empèrò
la literatura és un conjunt de paraules vives que provenen de veus mortes
he llegit trossos dels lírics grecs que m’hi han fet pensar
m’has dit que fas un diari
no l’amollis
és un itinerari, un espill, una recerca, una definició, un autocontrol
fa fredor i dins un gerro transparent damunt aquesta taula vella del meu gabinet els tulipans d’un vermell amb retxes daurades han perdut els pétals: queden els estams i el pistil damunt una tija amb algunes fulles d’un verd apagat
també m’agraden els rams mostiis
escriure’t, estimada M. A., em fa un gran bé
ets la persona que voldria tenir al costat i que es troba lluny, molt lluny
sempre he inventat la nostàlgia de coses que encara no havien passat,
imagina si tu em resultes un pou de malenconia llunyana
voldria ordenar i analitzar les idees d’aquests autors que llegesc per extreure’n les lliçons necessàries per viure
emperò m’atabal, em perd entre les oracions i els mots, desbarr, derrap
em perd
potser les veus dels poetes que tenc a mà ?Blai Bonet, Kavafis, Foix, Ponge…
escric un conte titulat Autòpsia d’una ruptura que no em surt com voldria
tossesc, tossesc molt i de vegades fum un poc d’haixix
somnii amb calitges abrusadores, humides i sufocants
el temps em passa aviat i no arrib enlloc
vaig ple de caps solts
tot em penja
ja em veus, com sempre,
extremament sensual
i moridor
estimar-te, cara amiga, és una forma de desmorir
una besada llarga, tendra i polsosa
J. H.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Anau falaguer, l’amo. Duis la punta esmolada i confegiu els mots amb verbs sense estirar.
Tres posts en un jorn després de quatre dies d’escapolies i poesies al front del sud, és un repicar d’excel·leciències