Plagueta de Bord

FESOMIES DEL PASSEIG

Obr el llavis cap a tu:
Dic
Amic
Ramon Barnils
Viu re-cor-dar
Acció Verbal
Semen de memòria
BMA

Vol matiner d’estornells:
També callar és dir.

(Només callar és dir)

A. Clapés

L’esforç respiratori de la llarga caminada cap a la torre Moranta m’ha demostrat que estic dins una penúria de vitalitat garantida. Les tres pruneres que hi ha devora la camada que duu al puig dels Caulls eren una broderia blanca de milers de floretineues, feta per unes mans femenines delicades, perseverants i plenes d’ofici sobre el llenç del cel. He pensat que em podria dedicar a fer exercicis descriptius de la botànica prunerenca com quan em pas hores jugant amb el teclat del vell steinway en un doigté gimnàstic i relaxador. He agafat un branquilló amb molta delicadesa per no fer malbé cap calze, corol·la o pètal i l’he acostat al nas: un viatge cap a un altre món que he recorregut amb la lentitud de les lleugereses.

L’hora era punyent per mor de la transparència gelada de l’aire que cobreix d’un tel invisible les coses i, per afegitó, aquesta tendència meva, darrera i antiga, cap a les pèrdues.

La pastora, Na Petronil·la, vestida amb un model que envejaria Galliano (uns calçons negres fins als turmells, una faldilla curta d’un verd brut, un suèter carabassa de coll de cigne, un mocador al cap, unes botes de pell girada, una senalla al coll i un bastó a la mà), semblava formar part d’un quadre fauve amb el ramat de llana i caps d’ovella que la seguia amb massa i tot de pins a cada cantó del camí. Ens hem saludat amb calidesa devora una cabanya de roter. M’ha parlat d’unes quarterades d’ametllerar arrabassat per un alemany que ha comprat una possessió a prop d’aquí. Li sabia greu que aquells arbres que havia vist tota la vida desapareguessin sense motiu. «Només hi ha quatre dits de terra. No hi podem sembrar res pus.» Li he maleït aquests estrangers i ella s’ha mostrat molt discreta. Crec que no li he sentit dir mai mal de ningú. Hi ha una força bondadosa en el seu somriure i en els seus gestos una mica bruscs. Quan m’he acomiadat he sentit la influència benefactora d’aquell encontre.

Mentre davallava per un senderol amb parets de pedra a cada costat i unes mates revellides i salvatges, que formaven murs verds que havia de separar i penetrar, m’ha vengut al cap la lletra, que he rebut avui, de Maria Carla des de Nova York. M’enviava una reproducció de Chardin, Natura morta amb prunes de la Frick Collection. Fins ara no havia relacionat les pruneres en flor amb aquesta pintura amb un vas de vidre gruixat, un esmalt lluent, una botella panxuda i un plat amb unes frases mariacarlianes típiques: «Cependant c’était si doux, et si triste.» Aquells mots m’han donat una sensació de benestar que m’ha acompanyat fins al final del passeig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!