DIR LES LLÀGRIMES
IL AVAIT DES LARMES COMME UNE FIGUE QUE PLEURE
(el text ha esclatat i sura per l’espai en forma de zeros i uns sense sentit)
Amb una esponja de mar m’eixuc les llàgrimes de pedra i herbei.
No m’escalivaré mai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé si és la paraula que plana o el plor, o el camí que mira endins o -com diu la Martina Escoda- camina enrera. En tot cas, la paraula, com el plor, com el mot, com la pols, et porta i et fa. I et viu més ella a tu que no a l’inrevés.
Un cop iniciat el camí -sense saber què dius, què dir…- no pots aturar-te. Un devessall de sensacions et travessa i et saps viu.
Tot en una bonica contradicció a tantes bandes. Però sempre en un endavant rotund, que no es marceix.
desoxigenats
calents
fogosos
escaldufats
cuits
cremats
però ho continuem intentant
bes rere bes rere bes