MARQUES D’INNOCÈNCIA
On supprime, pour travailler, les obligations de sa vie. Plus une visite, plus un repas au dehors, plus d’escrime ni de promenade. On va pouvoir travailler, faire des belles choses, et, sur cette gran feuille grise qu’est une journée, l’esprit ne projette rien.
J’ai supprimé brusquement des choses que j’aimais beaucoup: les vers, l’escrime, la pêche, la chasse, la nage. Quand supprimerai-je la prose, la littérature? Quand, la vie?
Jules Renard
«Crec en la pràctica i al filosofia del que en diem màgia i se’n podria dir l’evocació dels esperits, –en la visió de la veritat a les profunditats de la ment quan els ulls són closos; i crec en tres doctrines, les quals ens han pervingut des dels primers temps i funden gairebé totes les pràctiques màgiques. aquestes doctrines són:
1.–Que els límits de la nostra ment no estan definits, i que moltes ments entren l’una en l’altra i que formen o mostren una única ment, una única energia.
2.–Que els límits dels nostres records no estan definits, i que els nostres records formen part d’una gran memòria, la memòria de la Natura.
3.–Que aquesta gran ment i aquesta gran memòria poden ser evocades per símbols.»
W. B. Yeats
Els cans han lladrat tot el dia amb molta estridència. No he fet res. Em sent bombardejat per tota casta de vibracions. Rejovenit de sobte. La notícia sobre la pròxima arribada de Charles Vieux després de clausurar l’exposició de Nova York potser hi té alguna cosa a veure He anat a la biblioteca i els llibres eren com a màquines carregades d’energia que feien un so diferent segons l’autor i que podia escoltar sense cap esforç d’atenció. He jugat a sentir les diferents músiques de les veus com si fos una feta nova de trinca. M’ha recordat la infantesa quan el meu nas era una festa d’ensums, la meva orella d’ultrasons, la meva boca de papil·les, el meu tacte de percepcions: tota una col·lecció d’impossibilitats.
La meva vista era una màquina d’eliminar tot detall que no fos significant amb una precisió descriptiva exacta i un sentit de l’abstracció inacabable. Els dibuixos que conserv no són impressions sinó expressions.
El vent destructiu, tremolador. Sol fort. Així i tot m’he arriscat pel comellar de la font del Degotís per anar cap al mirador del Pi de les Senyes i dominar tot el tros de costa que va des de la punta de l’Àliga fina a la punta Roja: enmig, com una nau que emprengués la sortida cap a la mar gran, l’escull de la Galera. Em semblava que duia dins els sentits uns homenets petits que em deien coses tot el temps. No eren les veus que sentia Joana d’Arc emperò s’hi assemblaven. L’homoniqueu que estava dins les ninetes dels ulls m’amollava que calia mirar les onades com martrèmols que una força interior feia explotar en metàfores blanques d’escumes i bolles de guspires. Emperò veia com les explosions es formaven al contacte amb els penya-segats: tota una fenomenologia física. Pensava amb Charles quan feia ones a un quadre amb un compressor i pintura blanca que esclatava: l’ona immòbil. Allà davant el venteguer feia xocar l’aigua de mar amb les tenasses i del frec a frec en sortia una sabonera que semblava el verrim nacrat que em quedava dins la palma de la meva mà en les darreres remenades d’aquests vespres. Tot el mar arran de al costa era un llac de blancors verrimoses produïdes pels esculls, els cims d’aigua, el venteguer tempestuós: l’homoniqueu feia mambelletes quan cada ona s’estavellava contra les roques. L’homonet del cervell em deia que jo era roca acaronada per ones incessants i s’esbutzava de rialles.
A., he decidit dedicar-te un catàleg de Textos per no res. Aquest títol el m’ha dictat l’homonet parlador. I l’he dit fort per tapar l’estrèpit d’aquell renouer de xocs continus entre mar i terra. I si aquest renou no fos de la natura, m’ha dit un altre homonet amb cara de pillatre i una espècie de barretina vermella que es movia pel cuc de l’orella, no et semblaria una pol·lució. Quina diferència hi ha entre renous bons i dolents, música o soroll?
He dedicat tot un temps a escriure notes sobre «La qualitat dels silencis»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bruno, i si aprenem a fer-nos petons dins l’aigua?