KINDERTONLIEDER
CANÇONS PER ALS INFANTS MORTS
Quelqu’un a dû dire: «Un arbre, c’est un homme qui lève les bras au ciel.»
J. R.
Potser el món no sempre ha estat trist. Quan diem que hi ha una inèrcia en el parlar, volem dir que allò que s’aprèn de cadell és difícil que se’ns oblidi. La mateixa cosa passa en d’altres àmbits.
M. B.
Tot el que he escrit avui horabaixa s’ha evaporat. Com el temps al meu voltant.
Començ de bell nou: recomenç. Hi torn.
Estic tancat al meu gabinet. Baix d’amagat a veure madò Bet que m’avicia i la cuinera, na Francina, que em fa llepolies de quan era un adolescent: un brou de pollastre amb un vermell d’ou i una micoia de xerès, una truita d’alls tendres i carxofes, uns tords amb col, un arròs sec de bacallà, uns ous pochés que li vaig ensenyar amb la recepta que em donà un maître del Ritz de Londres, una crema catalana amb el sucre molt cremat, un flam de mandalina i nata, etc.
La senyora àvia, que em coneix molt, em deixa fer. Sap que la soledat és el millor en aquests períodes de tancament. Suara em contava que rellegeix Saint-Simon i Chamfort. Sempre ha tingut una tirada cap a l’afrancesament com jo mateix. Va estudiar a les monges gavatxes del Pont d’Inca i va passar temporades París a ca una cosina seva, dona Elisenda, casada amb un cantant d’òpera francès: Victor Boult. En el gran pis de la rue Gobelins hi passav tot el món de la música després de la Segona Guerra Mundial. allà va conèixer a la legendària mezzosoprano Kirsten Flagstad. Aquestes setmanes la seva veu m’acompanya amb els lieders que Mahler musicà a partit dels poemes de Friedrich Rückert. La seva veu em consola molt. No sé si aquesta és una de les finalitats de la música. Record sovint els castrati que posaven bàlsam dins les ferides malenconiques d’alguns monarques hiperestèsics. Potser tot això meu és una hiperestèsia incurable?
Mir la neu al capcurucull de les muntanyes i els pètals blancs de l’ametllerar mostiis entre els terrossos del call vermell del terrer. Des de la meva talaia tot m’espanta. Fins i tot l’espectacle del desfullament, tot em toca, em resquitlla, m’esgarrapa, em fa mal.
Per què no crec que la vida és una gran transformació?
Desig la immobilitat, la paràlisi, la desaparició.
Cerc alguna cosa sense saber, potser una cambra que hauria habitat l’home novell que vull ser. Per què aquesta repetició inacabable cap a una vita Nuova?
L’aire fa una tracalada de dies té un color malalt.
«Voici que le soleil va se lever, dans toute sa clarté, / comme si aucun malheur ne s’était produit cette nuit. / À moi seul un malheur est arrivé, / le soleil, lui, brille pour tous.»
La Flagstad és punyent i en la secció final de la segona melodia, amb un tempo extraordinàriament lent, és memorable. L’ús que fa de la mezza voce i del porte de voix és tan desesperat que esdevé un cant vital d’una fortor imperiosa. M’entabana de gust i d’ànsia. Quina combinació més enfollida!
Visc contra la teva absència…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
cada hora suportem més temps submergits
segons llarguíssims que gairebé completen un jorn enter
amb minuciositat ens perllonguem fins els racons més fonds de la terra
el sol poc hi arriba tant
ens amem així
a dalt de tot damunt nostre, la gruta,
i més amunt encara, a la superfície,
més amunt enfilats en bulldozers enfilats en les runes
els homes que esperen conèixer el futur