UNES FRASES DESPRÉS D’UN REPLÀ DE SILENCI
Quand j’ai commencé à faire ce petit ouvrage, je ne savais pas trop comment je m’en tirerais. J’étais comme le père Buffier qui disait: «voilà des choses que je ne sais pas. Il faut que je fasse un livre là-dessus.»
Prince de Ligne
Em sé inconsolable.
Camín dins una tempesta de silenci amb tu al fons entre tots els meteors i les definicions.
Marc m’ha fet arribar un pratocol en què m’anunciava un augment de la feina. Li he fet arribar que estic de baixa i que no necessit aquests favors enverinats.
Charles es torba en arribar.
Faig veta de quotidie morior amb la lucidesa d’aquell que no creu fins i tot ni en el negatiu mateix. Això forma part de la meva natura inestable i amb una tirada forta cap a les turbulències.
Madò Bet em fa brous de bou amb un rajolí d’aiguardent sec : «Ressusciten un mort», em xiuxiueja mentre em serveix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara n’hi ha. Poc, però n’hi ha.
Avui he escampat la mirada damunt una pedra de peix, i la veritat és que trob les pedres peixateres de cada dia més sensacionalistes, amb tant de gel frapée i tant de focus perquè l’escata brilli. Fins i tot el peixurri passejat arriba a brillar sota la llum hal·lògena, després de tenir-lo en remull dins un balde.
Però no: hi havia gerret petit d’aquell vermell i n’he comprat una grapada, bona morralla (he comprat un ase, una donzella, una vaca i una pinxa), una sípia viva encara transparent i una grapada de musclos. He fet un fumet que tirava d’esquena i l’he colat, i després he sofregit la sípia amb ceba i tomàquet sec de Sant Joan i li he fet donar dos bulls amb el fumet, i amb dues grapades d’arròs pobler he fet un dinarillo com d’un altre temps, menjant un brot de fonoll marí entre cullerada i cullerada.
Si això és la Quaresma que Pasqua no véngui mai.
No mengis carn, i menys de bou. Tot està ple de clembuterol. Només peix. I menja poc, sempre has de quedar amb una mica de gana si vols estar bo.
T’he trobat a faltar aquests dies. No em facis això.
Potser no és trencar un camí, que segueixo de bon grat, amb ganes, que sovintejo amb delit, però podriem aturar-nos, poca estona, tot just un recés, i mirar cap a Eivissa. Em fa falta la teva mirada cap allò. Ho sent. No voldria destorbar el camí, ni res….però sento el el crit d’Eivissa pel mig de les escletxes i tu tens la veu forta i potser obres una escletxa més, fins quetots fem unesboranc i les màquines no passin.
(Perdona per la demanda)
no desesperem
ho hem provat de mil maneres aquests dies
en Bruno diu que és qüestió difícil, però cal perseverar
cada matí ens enfonsem al mar
i davall on tot és impossible, agafats de mans per no derivar
ens ajuntem els llavis
de moment només podem que la llengua d’un entri en la boca de l’altre
sense oxigen encara